VARIACIONS

Aquest és el títol i aquesta és la portada del llibre que es va presentar dimarts a La Central, en el peculiar espai de la cripta (embruixada, segons l’autor). Ramon Alcoberro té ja guanyat des de fa temps el títol de filòsof oficial de la blocosfera catalana, per mèrits (indubtables) propis, però també per demèrits del món acadèmic. Tal com ell explica, la seva feina al ciberespai en el camp de la filosofia és tan interessant com única, i no interpreteu aquesta afirmació com una crítica a les capacitats d’Alcoberro (Déu me’n guard), sinó més aviat el contrari; és una lloança a la seva tenacitat i constància en la batalla contra els elements.

El que va passar dimarts a la cripta de La Central va ser tan interessant com sorprenent i, per tant, digne d’estudi. Alcoberro no es va estar de mostrar, un cop més, el seu escepticisme sobre les possibilitats reals de la blocosfera d’arribar a convertir-se en un element determinant del debat polític, social, cultural i, és clar, filosòfic, a Catalunya, però malgrat això defensava l’experiència personal en aquest món com un fet absolutament enriquidor i estimulant. Va qualificar de mil maneres malèvoles els malalts de bloc, però va dir que cal ser a la blocosfera si es vol ser algú avui en l’esfera pública, i fins i tot em va renyar en públic perquè no penjo prou posts ni amb prou freqüència en aquest racó cibernètic. En l’acte, tant Alcoberro com el presentador del llibre, el professor Manuel Cruz, van defensar el bloc com a nova forma d’expressió, transmissió de coneixement i debat públic, però no s’estaven de reconèixer que no hi ha manera millor de predicar aquesta bona nova que publicant un llibre i venent tants exemplars d’ell com es pugui. A mi em va semblar que deien alguna cosa així com que el monitor és magnífic en les seves possibilitats, però que no hi ha res tan recomfortant com el paper.

No fa gaire vaig sentir el Conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, afirmant que no hi ha objecte de disseny tan perfecte ni eficaç com el llibre, insuperable en la missió que li és assignada.  Tot i que amb altres paraules, em temo que Manuel Cruz i Ramon Alcoberro venien a dir alguna cosa semblant, això sí, sense renunciar a continuar buscant l’espai ideal per al món bloc.

L’home que mira és el títol del llibre que va presentar Ramon Alcoberro perquè també és el títol del seu bloc filosòfic, a la xarxa des de 2004, i ha reproduit a les seves pàgines els escrits de gairebé un any d’insistent passejada pel ciberespai. La posició d’Alcoberro és interessant perquè en els seus textos descriu, analitza i interpeta el món bloc, però al mateix temps s’ofereix a si mateix i la seva experiència en aquest submón de la comunicació com a exemple de possibilitats i limitacions al mateix temps. No parla des de la distància, sinó des del coneixement del qui ha gaudit i patit del fenòmen. I el punt de vista de l’home que mira, en aquest cas del filòsof que mira (tot filòsof és un home, però hem de convenir que no tot home és un filòsof, per bé que ho pugui ser en potència), és també el d’aquell que intervé, participa de l’experiència que observa i analitza, s’hi mulla, s’hi empantanega i a estones se’n surt airós i fins i tot de forma brillant. Els posts d’Alcoberro, ara impresos damunt del paper, són incisius, picants, divertits i de vegades fins i tot hilarants. És interessant observar com es produeix la traducció de l’evident sapiència filosòfica d’Alcoberro en el llenguatge lleuger, directe, àgil i tot sovint irreverent del bloc. Parla de tot sense perdre de vista la perspectiva filosòfica, però entrant de ple en el joc de la proximitat fictícia que ofereix el món d’internet. Sembla clar que, a la llum de l’experiència d’Alcoberro, els que continuïn parlant de la divulgació i la popularització (és excessiu, potser, parlar de popularitzar?) de la filosofia sense aventurar-se pel món d’internet perden el temps miserablement.

El cas és que Alcoberro ens ve a dir que internet i el món bloc en particular constitueix un immens camp de possibilitats, que malgrat això a casa nostra el fenòmen es troba encara en una fase de subdesenvolupament evident, i que no tenim altre remei que arremangar-nos i posar-nos a fer rutllar la màquina cibernètica si volem continuar vius, actius i visibles en aquest món confús però divertit, enganyós però prometedor, de les tecnologies de la comunicació.

I no penso pas clausurar aquest post sense recomanar fervorosament la lectura del llibre d’Alcoberro, tot advertint que es llegeix fantàsticament bé a peu dret i al metro, i recordant que malgrat la seva qualitat i encert, no substitueix ni molt menys l’obligada lectura de textos filosòfics de format convencional si hom vol ser un home o una dona de capacitats discursives mínimes i amb recursos per posar cullerada i xarrupar de valent en tertúlies, xeflis i altres reunions d’intel·lectualitat festiva.

I amb la sana voluntat de contribuir una mica més a la confusió i a la gresca intel·lectual al voltant del món bloc, recomano, és clar, que visiteu amb reiteració i fervor monàstics la versió autèntica i genuïna de L’home que mira,  gestat i parit com a bloc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!