Tafanejant per la blocosfera repasso una polèmica que ha posat de punta noms del periodisme i el debat nacional com són Salvador Sostres, Francesc-Marc Àlvaro, Jordi Cabré i Enric Vila. L’afer l’explica inicialment Comunicació21, i el resumeix amb la seva eficàcia habitual Saül Gordillo. No tinc pas interès a dir la meva sobre aquesta qüestió perquè ni la conec suficientment ni m’interessa especialment el seu contingut. Tanmateix, llegint les aportacions escrites dels diferents protagonistes del fet precís hi ha una cosa que em crida l’atenció, i és que sembla haver-hi en el fons un lament pel fet que opinadors alineats en la defensa del país es barallin o discuteixin entre ells, pensant que això fa mal o poc bé a la causa comuna, que seria l’assoliment de la sobirania catalana. Senzillament, no entenc aquest lament.
El primer que em posa sobre la pista és el propi Saül Gordillo, perquè en el seu post parla de "foc amic" per referir-se a les rèpliques i contra-rèpliques que es dediquen els polemistes; o sigui, com si estiguessim parlant de membres d’un mateix exèrcit que es castiga a si mateix. Sostres em confirma aquesta impressió quan, sense desdir-se ni un pèl de les seves opinions (només faltaria això) diu que no acaba d’entendre com és que discuteixen entre ells.
Subsisteix en una part del món sobiranista la idea que tots els que tenen aquest projecte com a nord de les seves posicions polítiques s’haurien de posar d’acord obviant diferències ideològiques i sumant en una mateixa direcció. Cadascú defensa aquesta posició amb un grau diferent i amb matisos múltiples, però sura sempre en l’ambient la idea que l’eix dreta-esquerra és una falàcia i que l’únic que realment ha de tenir pes és l’eix que posa a una banda els sobiranistes i a una altra els defensors de l’actual statu quo.
És obvi que les diferències ideològiques no haurien de ser impediment per unir forces en allò que es pugui tenir en comú i, en aquest cas, la defensa d’una major capacitat d’autogovern amb gradacions diverses fins al límit o meta evident que és la independència. Però entre aprofitar aquestes coincidències i ignorar les diferencies de posicionament ideològic hi ha un abisme. A mi no se m’acudiria ni boig posar-me en el mateix equip dels que defensen polítiques conservadores i que confien encara en el mercat com a suprem regulador de la vida social, per molt que entre les seves files hi hagi defensors d’alguna forma de sobirania nacional o la independència. Si ens trobem en aquest camí no hi farem fàstics ni ens maltractarem, però us asseguro que no tindré mai la temptació de confondre-m’hi.
Per tot plegat, em sembla estrany i em subleva intel·lectualment que el discurs nacional tapi o intenti tapar posicionaments ideològics latents que, en el cas de la dreta, sempre acaben sortint a la superfície en el moment decisiu, i passant per damunt de qualsevol consideració patriòtica o nacional (siguin els que siguin els conceptes de pàtria o de nació que es defensi).
No, no som el mateix. I si hi ha foc, mai no és amic. I si un és amic, no obre foc. I és bo que sigui així, perquè, d’altra manera, quina merda d’amistat no estariem promovent!
No sé pas a quins equips s’adscriuen ni en quines coincidències es reconeixen, ni amb quins matisos ho defensarien o ho refusarien, Àlvaro, Vila, Sostres, Cabré i, fins i tot, Gordillo. En tot cas, però, jo no podria pas defensar un ideal, qualsevol, sigui quin sigui, aïllant-lo de les meves posicions ideològiques. El preu seria, ben segur, massa car. I a aquestes alçades no estem pas per superficialitats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!