VARIACIONS

És un home tranquil, educat, amable, intel·ligent i amb èxit en la seva dedicació professional. Però és que, a més, és capaç d’escriure el pròleg per a un llibre d’èxit i de defensar les seves idees amb una certa coherència. Guanya més vegades que no perd, però quan perd és elegant. Quan s’equivoca ho reconeix i demana disculpes. Si l’insulten no respon i quan el provoquen mira cap a una altra banda. Els seus adversaris esportius, fins i tot el més barroers, li reconeixen els mèrits, i els jugadors que condemna a la banqueta no li ho retreuen perquè entenen les seves raons. Gairebé mai no gesticula, té un somriure més aviat tímid, saluda quan entra als llocs i s’acomiada quan en surt. Què li falta a aquest home? Dimarts passat va ser a l’Ateneu perquè va acompanyar el seu assistent personal, Jil van Eyle, en la presentació del llibre Teaming, una nova fòrmula de ser solidari a partir de l’aportació individual però acordada en equip. Rijkaard ha escrit el pròleg del llibre i avala amb la seva popularitat el seu llançament i la filosofia que hi ha darrera. Ja ho teniu: a més, és solidari. És perfecte, Rijkaard?

No sé si tots estan d’acord amb aquesta pressumpta perfecció, però a la roda de premsa hi van assistir prop de quaranta periodistes, fet inaudit a l’Ateneu (i temo que a la immesa majoria d’espais o esdeveniments culturals d’aquest país). Però els reporters no es van limitar a escoltar-lo darrera del micròfon; l’esperaven al carrer simplement per fotografiar els vint metres de passejada pel carrer de la Canuda, abans d’entrar al Palau Savassona. El van envoltar com si vingués a dirigir un partit de màxima rivalitat i li van fer d’escorta fins a la Sala Verdaguer, escenari inaudit per a un entrenador de futbol. Els ateneistes es fregaven els ulls, els treballadors de les obres de la biblioteca van deixar les eines aparcades i van treure el cap per les finestres, entre bastides, politges i fusteria a mig restaurar, només per veure’l passar. En acabar la roda, el van fer pujar al jardí de l’Ateneu, el van fotografiar del dret i del revés i va fer un toc al bar. I no calia que fes res més: la seva simple presència era suficient per aturar la vida, parèntesi excepcional, de l’Ateneu.

Però sabeu quin va ser el comentari que més es va repetir? Que guapo que és! Tothom s’admirava de la planta, de l’estil, de les maneres i de la guapura. Fins i tot un ateneista consumat i de dots intel·lectuals lligades al món literari (no en diré el nom per no delatar debilitats) va dir en veu alta i davant d’un auditori femení: És tan guapo que em faria replantejar les meves preferències sexuals. No sé si va arribar a l’orgasme després de la seva afirmació, però el rostre de satisfacció era alguna cosa més que un poema, teòric objecte de la seva dedicació artística.

A mi, que els partits de futbol del Barça me’ls miro per divertir-me una estona només si hi ha gols i per poder fer safareig l’endemà, sense quedar-me fora de joc en els debats intel·lectuals que consideren el fenòmen culé com a eix i motor del pais, tanta perfecció em deixa perplex. Aquest home té la flor al cul. Totes li ponen. No se li coneix defecte criticable. Voleu dir que és possible?

Des d’ara mateix faig una crida solemne: demano a navegants i blocaires del ciberespai que expliquin defectes de Rijkaard. N’hi ha? En coneixeu algun? Feu una solidària contribució a la pau espiritual del país i deixeu-nos tranquils: ajudeu-nos a confirmar que Rijkaard és humà.

 perfe

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!