VARIACIONS

L’Associació Europea de Carnet Jove ha aprovat finalment que els serveis d’aquest document per als seus titulars es prestin fins a l’edat de 30 anys. De fet, amb aquesta novetat es reconeix una pràctica habitual arreu d’Europa, i és que les polítiques de joventut es presten habitualment a persones d’aquesta franja d’edat. De fet, hi ha programes específics en què s’arriba a allargar fins als 35 anys. En aquest cas, per tant, les mesures administratives s’adapten a les noves realitats sociològiques que, per cert, fa força temps que ja estan descrites i no pas poc analitzades. Com sempre, l’administració va darrera de la realitat.

I aquesta realitat no deixa de reprovar, una vegada darrera l’altra, que l’administració té tics dirigistes que tenen poc a veure amb el món quotidià i pràctic. Fins no fa gaire temps, la Secretaria General de Joventut (per cert, amb el govern Montilla ha perdut l’apelatiu General, de manera que ha patit una evident baixada en el rànquing de la capacitat decisòria) s’entestava a defensar a capa i espasa que els límits de la Joventut i, per tant, els límits de la intervenció de les polítiques de joventut havien de ser estrictament el definits en el tram d’edat que va dels 15 als 25 anys. Aquesta mesura era absurda per la banda de baix (els joves de 15 anys comparteixen centres d’ensenyament i aules amb joves o adolescents des dels 12 anys i no només no té lògica sinó que és impossible segregar radicalment les actuacons que van adreçades a uns i a altres)  i també per la banda de dalt (avui dia, pràcticament no hi ha cap administració, inclosa la Generalitat, que limiti l’edat d’accés a serveis als joves en els 25 anys). Està clar que cal fixar límits per fer operatives les actuacions, i també és cert que no podem allargar la joventut de manera indefinida, però cal sempre establir períodes d’intersecció en l’abast dels programes perquè resulta evident que l’atenció a les persones ha de ser flexible, i els problemes i necessitats dels joves no comencen o s’acaben el dia del seu aniversari, quan compleixen 15 o 25 anys.

Europa, per tant, reconeix ara i accepta una qüestió de pura lògica i perfectament necessària. Una altra cosa ben diferent és pensar i repensar l’ús i utilitat pràctica del carnet jove, i el seu paper real com a servei facilitador d’avantatges per als joves. En molts casos (no sé si atrevir-me a dir que en la majoria dels casos), més que una manera de facilitar l’accés a serveis interessants, s’acaba convertint en un estímul per al consum, cosa que segurament agradarà a Solbes, però que podria presentar-nos molts dubtes als que tenim l’acció educativa al cap com a prioritat en el treball amb joves. Però aquesta és una altra història, i ja ens hi dedicarem en un altre moment.

Mentre, però, no puc fer altra cosa que lamentar que l’agument oficial de l’edat dintre de la qual hom pot ser considerat jove no sigui encara suficient per tal que jo m’hi pugui comptar. Amb 39 anys tampoc no sóc tan vell, no?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!