Cantonada carrers Cinca i Residència. Quarts de deu de la nit d’un divendres. Un cotxe aparcat, amb les dues portes del davant obertes i un tipus d’uns trenta i pico anys assegut al seient del conductor. L’individu parla per telèfon amb un “sense mans” i amb un volum descomunal, de manera que tot el que diu el seu interlocutor (ves a saber a quin punt del món s’està) s’amplifica exageradament, i tothom que passa ho sent, com a mínim des d’una cantonada enllà.
El que diu el personatge del cotxe no ho sabem, perquè l’home parla en un to de veu normal, però gràcies als altaveus del vehicle sabem amb tot detall que la persona amb qui manté la conversa li diu alguna cosa sobre quedar amb la seva germana “que tiene dos tetas impresionantes”. Després d’una pausa durant la qual parla l’individu del cotxe, tornem a sentir “que te lo juro, chaval, tu ven y te vas a enterar”. El tipus del cotxe sembla que no té cap vergonya, però jo sí, de manera que no m’aturo pas a saber el final de la història i m’allunyo tan ràpid com puc, no sigui cas que l’estupidesa s’encomani també a través de les telecomunicacions. Un parell de jovenets s’estan en un balcó proper gaudint eufòricament de la conversa, i un avi, assegut còmodament en un banc del carrer Cinca s’ho escolta també atentament, amb més concentració que si es mirés el Telenotícies de Ramon Pellicer. A la vorera de baix hi ha un restaurant mexicà, i l’amo (el conec perquè hi he menjat tot sovint), s’està a la porta, recolzat al llindar, seguint també amb tot detall la història i les qualitats dels apèndix mamaris de la germana de l’exhibicionista sonor. Sembla que, avui, la única que no sap de què va la cosa, és la germana en qüestió.
No li busqueu moralina a aquesta història. És només una foto fixa, una imatge qualsevol, una constatació sense més importància de les qualitats humanes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!