Quan hi treus el nas ja veus que hi estan passant coses. Tot l’Ateneu bull. A l’entrada de carruatges entren i surten mobles, estris i material de construcció de tota mena, vidres trencats, fusta, peces que han d’encaixar en algun lloc, treballadors amb granotes blaves o vestits de treball vermells i verds, equips de neteja que carretegen aspiradors de tot tamany i estil, algú nerviós que fa fila d’encarregat d’obra, algú altre vestit de forma més elegant i amb aspecte de manar força, gent que pregunta, un conserge que mou una tanca per obrir pas a algú i per tancar-lo a algú altre, caixes de llibres que passen en caravana entre els braços de bibliotecaris de bata blanca…
Divendres s’inaugura la restauració i reforma de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès i, tot i que queda clar que la feina està feta, puntual i precisa, és també evident que en queda molta per fer, encara. Vols dir que acabareu per inaugurar divendres? I és clar, que acabarem. Però haurem de còrrer i prémer el culet. L’aparelladora diu que tots els finals d’obra són iguals, i em diu en veu baixa que ha vist personatges molt rellevants de la cultura i la política catalanes arromangats el dia abans d’una inauguració per passar l’escombra, clavar un clau i moure un moble que es resisteix emprenyadorament a entrar al forat que li és destinat.
I la veritat és que avui, aquest vespre, mentre un recital de poesia florejava una mica més el jardí de l’Ateneu, l’arquitecte director de l’obra estava recollint brossa i alineant butaques per comprovar la millor disposició final. El responsable de l’obra per la banda de l’empresa contractista, acompanyat del segon de l’equip, repassava prestatges, mobles, panys, pintures, vernissats, connexions i cables. El gerent, imbuit de la seva responsabilitat com a client, ha aixecat mobles i ha enretirat rotlles de cables i màquines de tallar… tota mena de coses intallables. I fins i tot el bibliotecari delegat de la junta directiva s’ha tret l’americana una estona per fer costat a tanta abnegació.
I és que la cosa promet. El personal de la casa, el de sempre i també el més nou, comença a besllumar per alguna esquerda o porta mig oberta que això és cosa seriosa. Algun d’ells es fa creus de no haver-se adonat del privilegi de treballar en un lloc així després de tants anys, i algú altre s’adona que aquelles formes difuses, fosques i borroses eren capes diverses de brutícia que amagaven pintures extraordinàries i detalls decoratius d’excepcional bellesa. I han aparegut daurats ocults. I hi ha colors ignorats que han retornat a la llum. I ara veiem que els vidres treballats no estaven desgastats sinó que havien patit la deixadesa higiènica d’una bona pila d’anys. I sembla que hi càpiguen més llibres, quan tot està més net. I sembla mentida que tota la xarxa de dades i elèctrica passegui ara per sota d’aquest marbre centenari, restaurat peça a peça, polit i perfectament disposat. I algú es pregunta si algun soci no patinarà en excés damunt de tanta superfície brillant i refinada.
I tothom, fusters, electricistes, pintors, restauradors, paletes, retolistes, vidriers, des de l’oficial més expert a l’ajudant més tronat, s’adonen sobtadament que això que estan fent és important. I a la fi, diuen i pensen: i tant si ho acabarem a temps!
I a fora, al magnífic jardí de l’Ateneu, una cinquantena de persones aplaudeixen el darrer vers del recital poètic i, tanmateix, sembla que aplaudeixin l’esforç de tanta gent durant més d’un any. I, de fet, la majoria d’aquesta gent, feina conclosa, no hi seran, el divendres, quan s’inauguri la nova biblioteca. És potser, ara, a aquesta hora de la nit, quan decideixen que ja n’hi prou per avui, que gaudeixen de la seva recompensa, en tancar el darrer llum de la darrera sala, en veure com n’és de bonica aquest llamp de biblioteca!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!