Entro al metro per Torras i Bages, a la línia vermella, i em trobo fent cua davant de la típica parella d’edat avançada que té serioses dificultats per aclarir el funcionament dels torns d’accés a les andanes. El marit ha aconseguit passar, però la senyora s’ha encallat: ha introduit la targeta d’abonament per l’orifici corresponent, però intenta moure el torn sense recollir-la per l’orifici de sortida. Com que no aconsegueix moure la barra metàl·lica malgrat que hi esmerça tota la força de què disposa, creu que s’ha equivocat de torn i fa la volta per intentar passar pel del costat. El marit, des de l’altra banda, impacient, se sulfura i li etziba quatre crits malhumorats. Jo intento explicar-li a la senyora que no s’havia equivocat i que la única cosa que li faltava per alliberar el torn era recollir la targeta. Ella torna al torn adequat però, o no em fa cas, o no m’escolta i continua fent força, ignorant la targeta, que gairebé ja es podia declarar òrfena. Com que no se’n surt, a la fi comença a clavar uns cops esfereidors a la barra metàl·lica. I jo, que no sé com aproximar-me per intentar desfer l’embolic sense rebre un mastegot, li vaig fent suggeriments tímids. A la fi, el marit aconsegueix que la seva mitja taronja entengui que li cal agafar la targeta. Com que està tan esverada, en recollir-la s’abraona sobre el torn i el fa girar sense passar a l’altra banda. I, és clar, se li torna a bloquejar, ara sense remei.
I en aquest punt és el marit el que perd la paciència. "Pero porqué no a’ pasao?". Ella, fotuda, sacseja encara el torn, ara amb menys convicció. I, a la fi, veu la llum. Posa tot el volum del seu cos (que no és poc) en moviment i s’ajup per passar per sota de la barra. El marit, inesperadament animat, l’encoratja: "Venga, tira p’alante, niña" (cal aclarir que la "niña" té, pel cap baix, 55 anys). L’estira d’un braç i la senyora, tot rebregant el vestit-jaqueta lila que du, aconsegueix passar i respira alleujada. Jo també, la veritat.
Baixen les escales cap a l’andana i jo, darrera d’ells, els sento comentar la jugada. "Mira que e’ difísil" diu ella. I ell, imbuït del seu paper de cap de família, amb aire científic, li diu "E’ que no lo ase bien, muhé, pa pasar hay que dale do’ golpesito; uno primero y otro de’pué". Però la senyora, ara que comença a recuperar-se, ja ha trobat l’explicació definitiva: "Hombre, e’ que e’to en Madrí e’ ma’ flesible"
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!