VARIACIONS
El món segons Pep Montes
Els candidats, gent estupenda
Participar en l’organització d’un acte a priori tan ensopit com un debat electoral entre cinc candidats i amb els temps absolutament pautats per evitar sospites de predileccions polítiques, dóna l’oportunitat, a més de sentir de ben aprop les mateixes coses que sentim una vegada i una altra a la tele, de conèixer el circ de la campanya i d’obtenir un punt de vista diferent dels líders polítics. Així, el debat que es va celebrar ahir al vespre a l’Ateneu Barcelonès amb els cinc principals candidats a l’alcadia de Barcelona em va permetre veure per una escletxa les actituds dels candidats en la curta distància i no necessàriament amb la postureta propagandística que els recepten la legió d’assessors que els envolta.
Per començar, val a dir que normalment entre els comitès de campanya, el gabinet de premsa o comunicació, i la llarga llista d’acompanyants polítics, simpatitzants i afins de la més diversa espècie, gairebé omplen l’aforament de la sala, sense necessitat ni oportunitat per al públic de peu pla. Així, normalment, el pati de butaques s’omple de claca d’un o altre bàndol, i no són simples votants, sinó gent directament implicada en el projecte propagandístic de cadascun d’ells. Fer, per tant, la crònica de l’ambient de la sala o l’auditori, és poc significatiu de cara a avaluar l’estat d’ànim i l’opinió de la massa electoral. Quedi dit això, d’entrada.
I sense voler generalitzar, val a dir que, també per norma, algun dels visitants més altius, poc educats i tot sovint desagradables que hom té en un acte d’aquestes característiques, és sempre membre d’aquesta troupe del màrqueting polític. En un acte com el d’ahir, amb un aforament limitat, amb un grup de voluntariosos i poc respectats conserges o porters, se senten no poques vegades frases del tipus "vostè sap qui sóc, jo?", o "he de passar com sigui", o "si el senyor tal s’assabenta que no m’heu deixat entrar….", o "tu qui t’has cregut que ets, jo he d’entrar", o "jo estic fent la meva feina i tu no me la deixes fer" o…. Be, ja ho veieu. El comportament poc digne d’algun dels membres dels equips electorals o similars no prejutja ni l’actitud ni el tarannà del candidat o candidata pel qual treballen, però francament, fa una mica més difícil sentir-hi simpatia.
L’altra colla de la pessigolla és la marea periodística que assetja els candidats. Els cops, empentes i renecs que se senten quan els periodistes gràfics persegueixen els candidats pels racons més inesperats són d’antologia. I els persegueixen en passadissos i espais interns per fer-los fotos que mai no es publicaran. Però la remota possibilitat que el fotògraf de la competència faci una foto inesperada que jo no pugui tenir els posa a tots molt nervisosos. Però quina foto pot ser aquesta tan espectacular que justifiqui cops i renecs en un passadís estret d’accés a la porta del darrera de l’escenari? Una ensopegada, un gest simpàtic o ridícul d’un candidat, una picada d’ullet… coses, ja ho veieu, de la més alta importància en una campanya electoral. Com que sóc de l’ofici, m’atreveixo a dir que hem perdut definitivament el nord de la missió informativa i democràctica dels mitjans si el nostre únic interès és fer-li una foto a un candidat mentre es corda un botó de la camisa o mentre badalla, abans d’entrar en escena. Ahir a l’Ateneu vam sentir moltes vegades la frase "jo he vingut aquí a treballar" en boca de peridistes que volien entrar a llocs on de cap de les maneres pot entrar una persona civilitzada o en un moment en el que això no es justificava de cap manera.
I els candidats, què?
El senyor Trias va refusar l’ascensor i va pujar a la segona planta (quatre pisos reals) de l’Ateneu saltironant com si fos un jovencell. Els del seu equip ens van dir que el deixéssim fer, que era costum seu. És àgil, l’home, val a dir-ho. A més, té uns gestos enèrgics, amb unes mitges voltes sobtades i un joc de peus que ja voldria el més àgils dels boxadors. Ens haurem de preguntar si tot és natural en aquesta actitud o si hi ha una voluntat soterrada de contrarrestar el fet evident que és el degà dels candidats. També he de dir que no somriu gaire, però tampoc no li cal, perquè el seu posat senzill i la seva bonhomia (això sí que em sembla que és ben natural) fa que te’l creguis amb facilitat (altra cosa és que estiguis d’acord amb el que diu).
El Fernández Díaz també juga a ser dinàmic i moure’s amb agilitat. No el vaig veure pujar escales, però va fer un viatge als serveis amb quatre gambades molt ben fetes. Quan parlava amb els seus col·laboradors ho feia en castellà, i quan ho feia amb els altres candidats, en català. Feia gala, per cert, d’un bon rotllo especialment remarcable amb els seus contrincants. També s’ha de dir que l’equip que l’acompanyava era, de llarg, el més nombrós de tots, i em fa l’efecte que s’hi barrejaven professoinals d’això del màrqueting i la comunicació, amb simpatitzats de tota espècie.
En Portabella jugava amb avantatge perquè coneix bé la casa. Durant uns quants anys, i abans de fer el seu assalt a la política de primera divisió, va ser el coordinador cultural de l’Ateneu. De fet, el mateix matí del dia del debat, s’hi va passar, de visita inesperada, i va fer un tomb per les instal·lacions de la docta casa. En Portabella fa molts acudits amb els altres candidats i potser és el més expansiu en privat. És simpàtic i a més sembla que vol ser-ho. Es curiós que aquesta actitud en família després no s’acabi de traduir quan fa de candidat de cara al públic, perquè els seus parlaments són lents, i el to de veu és més aviat fosc i apagat. Ara bé, entre els candidats masculins destacava per la seva imatge, amb vestit clar i amb aquesta meleneta tremenda que llueix.
La senyora Mayol es va entretenir tant com va voler saludant a tort i a dret a qualsevol que es trobava pel camí. La seva imatge, no només perquè sigui una dona en mig de tants homes, destaca per damunt dels altres, i té un estil més directe que la majoria. En un comentari de passadís li va deixar a anar a una simpatitzant ecologista que no entenia com era possible que tanta gent (hi havia un cert col·lapse per entrar a la sala d’actes) preferís tancar-se en una sala abans que fer una passejada pel carrer, amb el sol espectacular que estava fent. Esperem que ella no es penedís d’haver decidit venir al debat.
I la gran novetat de la contesa i esperança blanca dels sociates, l’hereu Hereu, va ser l’últim a arribar. Per diverses raons en els darrers mesos ha visitat tot sovint l’Ateneu, i l’home ja saluda els empleats amb naturalitat i bon rotllo. Hereu és el que més riu, de llarg. Té aquest estil entre espontai i (ja em disculparà) pagerol, que el fa simpàtic i que em fa l’efecte que posa dels nervis els seus assessors d’imatge. Sense deixar de ser discret fa broma i arruga el front quan algú li explica alguna cosa aparentment interessant (dic aparentment perquè en aquests dies tothom li vol explicar alguna primícia o informació "privilegiada" als candidats) i esclata en un parell de riallades sorolloses, de forma sobtada, quan menys t’ho esperes. Això sí, immediatmaent torna a la compostura de campanya.
Que jo sàpiga, cap candidat no va ensopegar, no en van agafar cap badallant ni picant-li l’ullet a ningú, i cap d’ells no va tenir cap errada estètica especialment greu. Així que els periodistes gràfics es van haver de conformar amb la foto de família a la Sala de Presidència de l’Ateneu, i amb la foto del Supervivenda, bufó entremesclat de Marvel i Capità Enciam, saltant per damunt de l’escenari, davant dels candidats. L’ADN, premsa insubstancial allí on n’hi hagi, treu la foto en portada.
I bon vent i barca nova. A esperar el míting final i a votar (els qui vulguin, que em fa l’efecte que no seran gaires) el diumenge. Ah, i disculpeu que escombri cap a casa, però l’acte es va convertir en un altre èxit de la programació d’activitats de l’Ateneu.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja, ja, ja, m’ha agradat la teva descripció del debat. M’hagués agradat anar-hi, però no es pot estar en tot i a més, sembla que no hi cabia una agulla, oi?. Bona descripció dels candidats, sobretot de Portabella, amb la seva melena tremenda que trobo això, tremenda, i de l’Hereu, amb aquest posat que sembla acabat de sortir de regar l’hort (i que em perdoni).