No sé si és a causa de la calor, que finalment ha arribat, o si el desig de vacances fa inútils tots els esforços per mantenir les formes, però el desordre, de tota mena, s’acumula al meu voltant.
Ahir al vespre agafo el darrer metro abans que no clausurin la línia, a les dotze la nit, i ensopego amb un parell de botes, grosses i llardoses, ubicades estratègicament al bell mig de l’andana, a l’estació de la plaça de Catalunya, sense amo, sense que cap empleat hagi tingut la pensada de retirar-les. Quin desordre!
Mentre, un homenàs, alt com un Sant Pau, esbatussa una noieta pirma i esquifida que, aparentment, és la seva parella. Li tusta l’esquena sonorament amb el palmell de la mà ben obert i la increpa amb crits intol·lerables (fins i tot per ser al metro i a aquella hora). Parlen algun idioma de l’Europa de l’est (sóc incapaç, ni per aproximació, de dir-vos quin és). Un senyor encorbatat i aspecte de cansat fa el gest (insòlitament solidari) d’acostar-se amb les dues mans obertes com demanant tranquil·litat a la parella. Ell es gira i li dona l’esquena i ella li fa que no amb el cap, mirada trista i expressió resignada. Uns instants després, quan l’home ja ha desistit i s’allunya una mica, la parella riu a cor què vols, a plena volunta, estrafent la iniciativa benintencionada del senyor encorbatat. Quin desordre!
Aquest matí truco al 012 per demanar un número de telèfon i un horari d’atenció al públic. El número me’l donen adequadament, però quan la noia em diu que al servei en qüestió atenen al públic fins a un quart de dues, aclareix que vol dir fins a les 13,45. Li faig notar que això no va així, i li he d’explicar la diferència entre un quart de dues i tres quarts de dues. Em dona les gràcies. Quin desodre!
Truco durant dues hores, de forma repetida i insistent, al telefòn d’informació de la delegació provincial de trànsit per a renovar-me el carnet de conduir (me l’han robat!), però ningú no agafa mai el telèfon. Consulto per internet a la pàgina web corresponent i confirmo que el número és correcte. A més, hi diu que atenen telefònicament durant tot l’horari d’atenció al públic amb quatre línies simultànies i que donen resposta immediata. Quin desordre!
Porto el cotxe a arreglar i el senyor mecànic, molt eficaç i eficient, m’aten amb pantalons de pinces, camisa blava de màniga llarga i corbata. I el tio no s’embrut ni per casualitat. On són aquells mecànics que coneixia jo, bruts de greix, matussers i descurats? Quin desordre.
Camino per buscar una boca de metro, sota un sol inclement, i passo pel costat d’una terrassa materialment ocupada per set o vuit energúmens, a pit descobert (de roba, perquè, de fet, el porten cobert de tatuatges), que xumen cervesa en quantitats industrials i escolten la música (és un dir) que surt esperitada de l’equip de música d’un cotxe tunejat, amb totes les portes (inclòs el capó posterior) obertes de bat a bat, i que se sent (m’hi jugo el que vulgueu) fins a tres cantonades més enllà. Se m’acut dirigir-los una ullada (de curiositat, no us penseu) i es giren tots cap a mi, amb un cop de cap sec, marcialment, amb mirada desafiadora. Apresso el pas malgrat la suor i diria que gairebé perdo el cul, vorera enllà. Quin desordre!
Agafo el metro a la linia lila, parada dels encants, i hi entra Jaume Sisa. Seriós i, fins i tot, sorrut. Me’l miro encuriosit. Però, tot i que el vagó va ben ple de viatgers, sembla que pràcticament ningú no el reconeix. És possible? Quin desordre!
Baixo per la vorera de El Corte Inglés, arrambadet als aparadors per evitar el sol de justícia, tot llegint mentre camino (Expiació, d’Ian McEwan), i abans d’arribar al semàfor tres energúmens diferents em foten entre nas i llibre diaris o revistes de distribució gratuïta, sense ni adonar-se, aparentment, que estic llegint una cosa força més sòlida (es diu llibre) que el grapat de papers que ells reparteixen (es diu material de recollida selectiva de deixalla). Com que, invariablement, me’ls miro amb expressió d’assassí en serie, s’enutgen. Un remuga alguna cosa en veu baixa; l’altre calla, prem les barres i em clava mirades com dards; i el tercer rebot els tres o quatre diaris que li queden a la mà damunt de la gran pila que l’espera just al costat de l’entrada del metro. Saben llegir, em pregunto? No siguis tan burro, penso; la pregunta adequada és: saben llegir alguna cosa intel·ligent?
Necessito vacances.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!