És el que tenen les campanyes electorals als pobles: surts pel matí a comprar el pa i et trobes un míting a la plaça del costat. El poble és Pineda, és clar. La plaça és la del Mar, i el míting és de CiU, amb el seu cap de llista, Joan Morell, al davant. Em sorprèn el desplegament de mitjans: un inflable per a la quitxalla, una escenografia carregada de disseny dalt de l’escenari, i un monovolum púlcrament retolat amb una imatge impecable del candidat Morell.
Quan hi trec el nas ja passen deu minuts de l’hora fixada per al discurset (les dotze del migdia) i trobo Morell dempeus, repassant unes notes que imagino que són el guió de la seva intervenció. Al costat, darrera d’una barra improvisada, un munt de gent prepara l’aperitiu amb què clouran l’acte, abillats amb una estupenda samarreta de color carbassa, amb el logo i missatge central de la seva campanya: el pinyó. Els de CiU, a Pineda, diuen que són el pinyó. No acabo d’entendre l’eslògan, perquè més aviat em duu a pensar en un grup reduït, compacte i petitó, cúmul d’essències, i no pas en un missatge obert i atractiu, obert als que no són incondicionals del grup. Però bé vaja, cadascú s’explica com vol…. o com pot.
Em fa gràcia veure que entre la gent enfeinada amb els aperitius hi ha la dona de l’alcalde, que ara mateix no exerceix, sinó que fa de candidat. I com a candidat m’hi acosto i el saludo. És efusiu i gasta simpatia de campanya. L’avantatge que tant ell com jo sapiguem que no som de la mateixa corda és que no cal dissimular, i la conversa em fa l’efecte que és franca.
Li demano si està gaire enfeinat i diu que sí, és clar. "Ja ho veus, què hem de fer", em diu. Li pregunto com porta això de compaginar la feina d’alcalde i candidat amb la de diputat al Parlament. Diu que prou bé, perquè la feina de comissions parlamentàries que li toca fer la pot liquidar en bona mesura a distància i perquè en època de campanya electoral els grups polítics són permissius amb la dedicació dels candidats a alcaldies. De totes maneres, em deixa clar que, a ell, el que li agrada és la política municipal. D’acord. Perquè els resultats els veus cada dia, te’ls trobes pel carrer, i fa més il·lusió. Deu ser veritat. Tot i que, s’afanya a afegir-hi, també és més dura la quotidianitat, perquè no es pot anar a comprar el pa sense que qualsevol ciutadà t’empaiti perquè al seu carrer hi ha esvorancs, o perquè… I jo recordo de sobte que fa dues setmanes ma mare em va explicar que el va trobar en una fleca i que va aprofitar per queixar-se de no sé quina qüestió. Té raó, en això, és clar.
Però arriben altres coneguts que el saluden i com a bon candidat ha de repartir les seves atencions entre la concurrència. Així doncs, no l’entretinc més, li desitjo sort i m’enduc les dues barres de pa de llenya de ca l’Isarn cap a casa.
Al cap d’una estona tornaré a passar per la plaça (ja fa més de mitja hora que hauria d’haver començat l’acte) i el veig en ple míting, vermell com un pigot i defensant les seves raons. Raons d’alcalde que torna a ser candidat per veure si repeteix, entre sessió i sessió del Parlament. La majoria de la concurrència, sento dir-ho, esperen delitosos amb un únic objectiu: que reparteixin l’aperitiu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!