VARIACIONS
El món segons Pep Montes
Crònica espectacular d’una elecció i d’un comiat
La cita anual es va salvar discretament, sense escarafalls però sense brillantor. L’assemblea de l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya va reunir, dijous passat al vespre, una quarantena de socis, inclosos els membres entrants i sortints de la junta. No es pot dir, per tant, que la capacitat de convocatòria fos descomunal, però val a dir que tampoc no desentona amb el que és habitual en el món associatiu, més quan parlem d’una organització professional que no té cap raó imperativa per captar socis ni per fidelitzar participacions. Per exercir com a gestor cultural no cal col·legiar-se, ni associar-se, ni formar part de cap llista concreta, ni tenir cap formació específica, ni demostrar, la majoria de vegades, aptituds especialment rellevants en aquest mateix sector. Queda clar, per tant, que els qui formen part d’aquest club de 500 socis (no és poca cosa), hi són fonamentalment perquè tenen la generosa voluntat de contribuir al reconeixement de la professió, a difondre la necessitat de comptar amb especialistes per gestionar el món de la cultura i a explicar a tothom qui ho vulgui escoltar qui són aquests professionals d’estranya i difícil definició, la funció dels quals no acabem mai d’explicar bé del tot si no estem en especial estat de gràcia. L’APGCC és, per tant, avui, més una associació per reivindicar, que no pas una associació per exercir. O així hauria de ser, segons em fa l’efecte a mi.
L’assemblea va tenir lloc a la lluent seu de l’SGAE, organització d’altíssima eficàcia recaptadora (exemple arreu del món) i de notable èxit econòmic perquè acompanya aquesta eficàcia amb negatives clares i persistents a afluixar la mosca quan s’hi acosten digníssimes institucions culturals amb poca pela i molta necessitat financera. Com l’APGCC, per exemple, que situa el logo dels recaptadors a la home del seu web amb la luxosa companyia i al mateix nivell de les administracons públiques (Generalitat, Diputació de Barcelona i Ajuntament de Barcelona) que, curiosament, sí que aporten dinerons a l’entitat. Primera constatació curiosa de la nit: l’amor entregat i desinteressat de l’entitat a l’SGAE. Be, ja ho diuen: l’amor és cec.
L’escenografia va ser austera i una mica xiruquera. Potser sóc una mica antiquat, però tinc la sensació que donar una certa solemnitat a una assemblea de socis és obligació gairebé institucional. Però els gestors culturals són gent moderna i no s’estan de tradicionalismes. O sigui, que la presidència de l’assemblea es va estar tota l’estona de peu dret, recolzant el cul en el petit escenari de la sala d’actes de l’SGAE i fent de mestre de cerimònies perpetu (no va deixar mai el centre de l’escena, fins i tot quan l’ordre del dia exigia que la intervenció fos d’algú altre). Digueu-me classicot, però jo tenia entès que l’assemblea general havia de ser alguna cosa així com la festa del soci, l’únic moment de l’any en el qual s’escenifica amb una certa gràcia la capacitat real dels associats de prendre decisions directes. Però això de la democràcia participativa deu ser cosa de progres pijos, que la postmodernitat ja va deixar enrera i que en els actuals temps de caos ideològic i de societats líquides (té collons, eh, l’expressió?) més aviat fa riure. El que mola, ja ho veureu, és la unanimitat i l’aclamació. Discrepar? Quina mandra, per favor!
La presidència es va encarregar, cada vegada que calia votar alguna cosa, de dir amb to de volguda complicitat, com si cluqués l’ull a tots els socis presents, que les propostes es podien donar per aprovades per aclamació, sense necessitat de votar. Això, evidentment, si no és que algú tenia ganes de proposar explícitament que es votés. Ves, quina antiguitat: votar! A qui se li acut? Les dues primeres files d’associats, membres entrants o sortints de la junta directiva, van fer costat immediatament a la proposta presidencial, tot i que, a mi, digueu-me emprenyador, em va semblar veure que algun juntaire en actiu mirava cap a terra, un pèl avergonyit. Ei, de bon rotllo!
Així és com es va aprovar l’informe de gestió de 2006, explicat a velocitat de vertígen i amb insubstancial capacitat de detall i precisió, per la presidència omnímoda. I ara em poso solemne per parlar de l’excepció de la nit: la intervenció més clara, exacta i correcta la va protagonitzar el juntaire encarregat de controlar la pela, que va explicar amb precisió els números i en va justificar la tendència. Catalans moderns, però sobretot catalans. El món és un caos, però la butxaca la controlem bé. Si l’èxit de l’entitat s’ha de mesurar pel control i política econòmica, hem de parlar d’èxit espaterrant.
A la votació ignorada per a aprovar la gestió de 2006 havia de seguir la votació, previsiblement ignorada, per a aprovar el pressupost per a 2007. Però quan un altre juntaire de bona voluntat va haver explicat els plans de gestió per al nou any, la presidència, assedegada de protagonisme merescut (per insistent, bàsicament), va començar a enumerar, amb ritme cadenciós, els noms i cognoms dels il·lustres socis que han coincidit amb la seva vida al capdamunt de la piràmide del poder gestorcultural·loïde. Per a cada membre va tenir una bonica frase d’agraïment, amb un punt d’enginy que de vegades va ser matusser, d’altres irrellevant, i la majoria de vegades esperpèntic. Sigui com sigui, cal agrair a la presidència la voluntat evident d’amenitzar la vetllada amb la seva rica prosa lloatòria. Per cert, tot i que no els vaig contar, em va fer l’efecte que els seus anys de presidència han tingut una especial prodigalitat en l’entrada i sortida de juntaires, ja que en va esmentar força més dels que serien normals en una junta tranquila i estable. Ja és curiós, ja, tanta dimissió sobtada i mal justificada. És que la gent no està mai tranquila i sempre mou el cul d’una cadira a l’altra. Renoi!
Be. El cas és que amb la desfilada de juntaires, a la presidència se li va oblidar el trist formulisme (mira si en sóc de llepafils i punyetetes, eh?) de posar a aprovació el pressupost de 2007. I no es va aprovar. Excel·lent. Ja n’hi ha prou de sotmetre el futur a la voluntat d’uns tristos socis que prou sort tenen de comptar amb una presidència tant estupenda! Al poble, circ!
I gairebé ja em fa mandra explicar-vos el procés d’elecció de la meitat de la junta que es renovava en la mateixa assemblea, inclosa la pròpia presidència. Hi havia una única candidatura, amb una presidenta estupenda que sortia de la pròpia junta, i amb uns vocals que es van dividir entre els modestos i discrets i un parell de gestors culturals de pedra picada, tremendos i potents, que ja imagino en properes convocatòries optant a la cadira ambicionada de la presidència. Un rera l’altre van ser elegits per popular aclamació (prèvi suggeriment de la presidència sortint).
I a la fi, pica pica, cava, vi i cocacola. La nova junta es va reunir íntimament, va fer posse d’equip de futbol, i va ser immortalitzada en una fotografia que podeu admirar a l’encapçalament d’aquest post. Mentre, la presidència sortint, que tan espectacular nit ens va fer passar a tots els presents, rebia encaixades, agraïments, somriures i cops a l’espatlla.
Així doncs, tenim nova presidenta i junta renovada. Per molt que ho intentin, no tornaran a oferir-nos una nit d’espectacle com la que vam viure dijous passat. No podran arribar a tal nivell. Però estic segur que supliran l’espectacle presidencial amb una mica d’eficàcia gestora. L’eficàcia és, no hi ha dubte, més anodina que l’espectacle, però als pobres d’esperit com jo mateix, ja ens va bé, de tant en tant, una mica d’eficàcia.
PD: Ara que hi penso; en tota la meva crònica assembleària no he esmentat ni un sol nom. Però potser no cal, oi?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això us passa, Pep, per fer "l’espectacle" en un lloc com l’SGAE, no donat a aquestes feines, que són gratuïtes i no els hi fan guanyar res.
Però, va "super guai", no?
Jo cada vegada vaig a més llocs "super guais". És que la cultura és "super" important. T’ho juro.