L’onada de revisions i reflexions al voltant del 40 aniversari del maig del 68 aboca aquests darrers dies a tota mena d’opinadors i tertulians a malparlar d’aquella pressumpta revolució. Així com fa vint anys tot era reivindicar les victòries socials i les transformacions positives a què ens van abocar aquells esdeveniments, ara toca menystenir-les, buidar-les de contingut i, encara més, inventariar els mals d’avui que són conseqüència directa de les frivolitats d’aquell temps. Queda clar que les modes no són fenòmen exclusiu del màrqueting i del mercat de consum, sinó que també hi cauen de quatre grapes els més conspicus intel·lectuals i savis o, dit d’una altra manera, les opinions de les nostres elits no deixen de ser part del propi mercat de consum; part aristocràtica, potser, però igualment subjectes a les tendències generals. És així que no hi ha avui opinador de prestigi que s’atreveixi a donar versió positiva d’aquells esdeveniments.
Com sempre, la veritat no és ni en una banda ni en l’altra, i segurament cal trobar-la en una justa combinació de virtuts i defectes. Ja us avanço que no sóc pas jo la persona més adequada per trobar-la ni per construir aquest combinat d’idees contradictòries. Però potser sí que tinc el dret simbòlic a emprenyar-me amb uns i altres (els neohipies i els neoescèptics, per simplificar i vulgaritzar els dos extrems), perquè jo sóc un producte directe del 68, no pas del maig, però sí de l’agost, que és el mes en què vaig nèixer.
Porto gairebé quaranta anys, els que van des de l’agost d’aquell any fins avui mateix, sentint gracietes sobre la pressumptament feliç coincidència d’haver nascut en tan comentada cruïlla de la història, i potser serà que sóc recargolat i de mal contentar, però no he trobat encara sociòleg, historiador, filòsof o escombriaire que hagi encertat a descriure una mica bé el laberint social en el que hem hagut de construir les nostres vides els que les vam engegar aquell any (compteu-hi també els que van nèixer dos o tres anys abans i els que ho van fer dos o tres anys després). De moment, els tòpics i els discursets brillants de tertúlia són els que guanyen la partida i, ai las! marquen tendència.
Ja em vagarà d’escriure més sobre aquest tema. De moment, deixeu-me ser frívol i autocomplaure’m tot dient que, al costat dels mil defectes que segur trobarem als esdeveniments d’aquell any crucial, hi ha virtuts esplèndides. I, des del meu punt de vista, he de dir que el 68 va passar una cosa única i irrepetetible, altament positiva: vaig néixer jo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!