VARIACIONS
El món segons Pep Montes
Amb qui s’ho fa ERC?
Un alt dirigent d’ERC (que no és el senyor de la foto) em fa una extensa anàlisi sobre la posició relativa del partit davant de les properes eleccions, en una interpretació brillant de la situació però que no clarifica ni de lluny quina serà l’opció que triaran els republicans l’endemà del dia dels difunts. Ai, perdó, vull dir l’endemà del dia de les eleccions. En essència ve a dir que aquella idea tan pregonada de l’equidistància segueix més viva que mai, no tant per desig com per assumpció de la dura realitat. No volen donar peixet ni a CiU ni al PSC perquè tant dolent per a ells és el pacte amb els uns com amb els altres. Reconeix amb mitja rialleta que el 2003 la predisposició per al tripartit era gairebé total i que al si dels republicans hi havia poc crèdit, per no dir gens, per a un hipotètic pacte amb CiU. Seguint el fil d’aquesta idea, ara els faria tant poca gràcia com llavors un pacte amb CiU, però per l’altra banda els han posat molt car aliar-se novament amb els sociates. I doncs, em pregunto jo, quina és l’alternativa? Torneu a l’oposició? Noi, és que quan governes pots fer moltes coses, em contesta. I ara qualsevol es resigna a escalfar la banqueta.
El cas és que em diu que a ERC estan força tranquils sobre els seus possibles resultats. Creuen que baixaran una mica, no gaire, però que mantindran essencialment les seves forces. A poc bé que vagi la campanya, pensen fins i tot que podrien millorar lleugerament els resultats. Però fins i tot en el pitjor dels casos per a ells, els republicans creuen que mantindran la seva fortalesa relativa en front del PSC, fonamentalment perquè els socialistes baixaran. Això vol dir que en una hipotètica reedició del tripartit, el repartiment de poder entre ERC i PSC no podria, de cap de les maneres, ser menys favorable als republicans del que ha estat en aquesta legislatura mentre eren al govern. I aquí és on els sociates posen el fre.
Diu l’amic republicà que la condició fonamental per tal que es reediti el tripartit és que es faci amb una ERC debilitada i amb una clara davallada de la seva força relativa dintre del govern. El PSOE no pot mantenir un front sobiranista obert a Catalunya mentre intenta desfer l’entrellat a Euskadi, perquè d’altra manera no resisitira la pressió de la caverna popular. Segons aquesta teoria, el dibuix ideal per a Zapatero, seria la sociovergència famosa, amb els socialistes compartint el govern amb nacionalistes baladrers però innocus i resignats a reivindicar "civilitzadament" i sense "radicalitat". De fet, i com a conseqüència d’aquesta idea, per al PSOE, el sobiranisme que pugui emanar de CiU és de fireta. Assumible, com qui diu. Amable. De bon rotllo.
Aquesta opció, però, és suïcida per a Montilla. A la vista de les enquestes preelectorials, la construcció de la sociovergència implicaria fer president a Mas, perquè difícil serà que el PSC faci millors resultats que els nacionalistes. El sacrifici socialista per a una "Espanya unida" seria possible, segons el republicà, amb Mas com a president, amb Castells com a conseller en cap i amb Montilla…. d’ambaixador a Paris! Recollons!
Però com que això de la sociovergència continua fent mal als ulls, em continua explicant les dificultats que tindria ERC per tornar a pactar amb el PSC. Diu que caldria que els sociates, fent un mal resultat, aconseguissin que no fos desastrós. Imagina, em diu, que baixen dels 40 escons i que CiU puja més amunt dels 50. En aquestes condicions, encara que el tripartit continuï sumant, a ERC li seria molt difícil justificar un acord d’esquerres, i encara el podria assumir menys el PSOE, que hauria de veure com la força d’ERC seria en el nou govern molt més important del que ha estat aquesta legislatura.
I el pacte amb CiU? Perquè és difícil, el pacte amb CiU? I fa una ganyota. Perquè no els aguanten. No poden amb ells. És una qüestió de pell. La pràctica totalitat de la cúpula dirigent d’ERC ha patit en algun moment o altre el menyspreu directe, evident i explícit dels governs de Pujol, incloses les etapes finals, en les que Mas hi tenia responsabilitats i protagonisme. Els han tractat sempre com els joves esvalotats i eixelebrats, de poc seny, incapaços de construir alternatives realment viables. Una mena d’unitat de xoc, apta per a aixecar pancartes i cridar eslògans, però incapaç de fer política seriosa. Els han girat l’esquena repetidament i han menystingut les seves posicions. Diria gairebé que és necessària la jubilació d’una generació sencera de polítics per tal que s’oblidin aquest greuges i sigui possible aquest pacte.
Segons aquesta extensa anàlisi, cap combinació no és possible ni plausible per a ERC si del que es tracta és de ser al poder. I jo em pregunto…. és una opció quedar-se a l’oposició? Tornar a fer feina de base per tornar a créixer d’aquí a quatre anys mentre sociates i convergents es desgasten en un govern en minoria o be en una sociovergència que no agrada a cap dels dos?
Estic a l’espera de mantenir alguna conversa igualment interessant i igualment anònima amb fonts de la banda sociata per saber com les veuen a venir. Si les seves elucubracions són tan sucoses com les d’ERC, això promet. Ah…. i després intentaré rescatar algun contacte convergent, a veure què m’explica. Us ho aniré explicant.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amb qui pactarà, no és allò important. ERC vol governar sola, evidentment, però és el poble qui determina els escons i la força de cada partit. De moment, a ERC només li donen 23 escons. Com que la única opció es governar amb un pacte, Esquerra explica que la seva veritable força és el condicionament, la conducció de les polítiques dels altres cap a l’esquerra i a favor de Catalunya, que és la seva política.
¿Pactar amb el Mas, un que fa bandera de catalanitat però que rebutja traspassos, etiquetatge en català i altres millores per la llengua i el país només per interessos empresarials dels seus lobbies més propers?¿Pactar amb en Montilla, un que fa gala d’atendre Catalunya però que tothom -també Esquerra, no ens enganyem- sap que està més controlat pel PSOE i la seva teoria centralista? Ni un, ni l’altra. Què hem de fer? Donar més vots a Esquerra perquè condicioni amb més força. No és el mateix una política de dretes de Mas si té cinc conselleries pressionant d’Esquerra; i no és el mateix un centralisme de Montilla si té sis conselleries d’Esquerra exigint que es miri pel país.
Amb qui es pactarà, doncs, no té gens d’importància. Els votants tenen dues opcions -tres si compten l’abstenció, i els vots blancs i nuls, també legítims: enfortir una de les dues forces majoritàries (CIU, dretes i fals catalans; PSC, centralistes i fals esquerra) o bé apostar per un bloc potent que els pugui condicionar i redirigir.
em penso que potser el millor pel país a mitjà termini seria una sociovergència amb Mas de president. Això afebliria als sociates i faria que des de l’oposició ERC els pogués prendre vots i continuar creixent fins a que hi haguessin dos partits nacionalistes amb opcions de governar.