Tenia el meu fill enfilat damunt de l’espatlla per veure millor els carruatges que desfilaven en la festa dels tres tombs a Sant Andreu quan hem rebut un bombardeig immisericorde de caramels, llançats amb força remarcable i eficàcia demolidora des d’una carrossa plena a vessar de gent. El meu fill, al qual els caramels no li fan ni fred ni calor, ple d’indignació infantil, m’ha demanat: Papa, qui és aquest senyor que tira tan fort els caramels? Jo, que encara em fregava el pòmul adolorit per culpa de l’impacte d’una llaminadura de maduixa, dura com la roca, anava a dir-li, per defecte, I jo què sé! Però se m’ha acorregut buscar el franctirador de caramels i he descobert, dalt del carruatge, dret i somriuent, armat amb una bossa descomunal de dolça munició, amb ple domini de l’espai i aire de suficiència….. l’Alberto Fernández Díaz! Recony! Només em faltava això! Al meu costat, una noia a la qual jo atribuiria escasses capacitats intel·lectuals, cridava amb to histèric: Alberto, Alberto, dame más, dame más!
No, no és un relat de terror, és la crua realitat d’un bonic matí d’activitat tradicional en família. El cas és que, amb més o menys fortuna per als pacífics transeünts, sempre que els Tres Tombs s’escauen a prop d’alguna contesa electoral, els responsables (deixo a gust del consumidor posar o no el prefixe "i" davant d’aquesta paraula) polítics passegen la seva còrpora i les seves virtuts per a les relacions públiques enfilats dalt d’un carruatge. A més del bombarder Fernández Díaz, aquest matí he vist Xavier Trias i Gemma Mumbrú, i he sentit que algú parlava d’un tal Hereu, tot i que jo no l’he vist pas.
He de dir a favor de la classe política, però, que només en un cas he rebut clatellada. Potser la culpa era de l’entusiasta andreuenca que li demanava canya a l’Alberto i que per proximitat física m’ha fet rebre a mi, però què voleu que us digui, a mi m’ha semblat que en el llançament hi havia una certa dosi de desfogament públic. Voleu caramels? Teniu caramels!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!