VARIACIONS

Som en plena voràgine de propostes electoralistes. A veure qui la diu més grossa. Alberto Fernández Díaz acaba de prometre una subvenció de 12.000 euros a fons perdut a tots aquells joves menors de 35 anys (ja veieu que avui dia encara ets jove quan el cabell ja escasseja o blanqueja) que comprin una primera vivenda. Solució màgica. Se m’acuden tres mil raons per carregar-me aquesta proposta absolutament insolvent, indigent des del punt de vista de la racionalitat econòmica, un disbarant complet i absolut des de l’òptica de les polítiques de joventut. Però m’acontentaré a resumir les tres mil raons en tres de molt clares.  Som-hi.

Per començar, la proposta de fireta podria tenir pràcticament categoria d’acudit perquè la promesa electoral va a càrrec de la caixa del veí de plaça. Si el senyor Fernández Díaz fos l’alcalde (Déu nos en guard!) faria que la Generalitat subvencionés tots els joves de la ciutat que s’embranquessin amb una hipoteca amb els 12.000 euros (dos milionets de les antigues pessetes). Quina gràcia! Així jo també sóc capaç de per promeses, carregant-les a la factura del veí. Quina barra! Com a primera raó per desmuntar l’invent no està malament, oi? Anem per la segona.

Si ens hem de gastar la pasterada de diners que suposaria la proposta-promesa del popular per combatre la dificultat d’accés dels joves a l’habitatge, el més raonable seria dedicar-los al lloguer d’habitatge, i no pas a la seva compra. Tothom sense excepció coincideix a assegurar que un dels mals fonamentals en el nostre mercat immobiliari és l’absència d’una oferta significativa de lloguer competitiu (de fet, absència de lloguer de qualsevol mena). Però el senyor Fernandez Díaz no ho veu així: la seva aposta fonamental és per a la compra. Doncs molt bé. Busquem la tercera?

Com a bon polític conservador, la proposta del pepero consisteix fonamentalment en una mesura que ingressaria la subvenció directament a la butxaca dels promotors urbanístics, amb una breu, brevíssima, parada al bitlleter del jove de 35 anys. Si vosté subvenciona a fons perdut la compra d’habitatge, el que està fent és contribuir a mantenir elevats els preus (fins i tot a augmentar-los). Li està facilitant la feina al promotor, que veu com els seus clients potencials tenen 12.000 euros més dels previstos per a comprar els seus magnífics pisos. Si el promotor és una mica espavilat i no té cap vocació de servei públic (tal com és norma en el sector) mantindrà els preus alts o fins i tot els pujarà perquè l’augment quedarà absorvit per l’ajut que rebrà el jove projecte de propietari. Són faves comptades.

I després diuen que això de continuar distingint entre polítiques d’esquerres i de dretes és una dèria del segle passat! És possible que els d’esquerres tinguin problemes de definició del seu projecte avui dia, però el que està clar és que la dreta manté les seves premisses més tradicionals, actua com sempre ho ha fet, potser amb una mica més de dissimul, però amb la mateixa eficàcia. Prefereixo formar part d’una esquerra un pèl despistada i amb problemes d’ubicació en la nova complexitat econòmica i comunicacional, abans que rendir-me a la dreta tot dient, eufemísticament, que el seu discurs social ha evolucionat cap a posicions de… centre? Mentida; mentida podrida.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!