Espores al vent

Els qui em coneixeu poc o molt sabeu que em desplaço habitualment amb bici per Terrassa —no he entès mai perquè la gent no ho fa més: En el temps de fer un encàrrec a peu, en pots fer tres o quatre si vas amb bicicleta. És un mitjà àgil, que promou l’esforç i la responsabilitat individual, i que et permet aparcar fàcilment i fins i tot endur-te el vehicle dins el tren. Això és el que he decidit fer avui per baixar a Barcelona per anar a la concentració de denúncia de l’obstaculització en la investigació dels atemptats al voltant del 17-A de 2017.

Sabent que a la línia S1 i S2 dels FGC la circulació de trens està interrompuda de Sarrià a Gràcia per obres fins el dia vint-i-no-se-quantos-d’agost, he decidit (ai, mare…) anar amb la línia de Renfe. Ja ho sé que sempre que ho faig, passo alguna peripècia, ja ho sé que tindré aquella sensació de temeritat en entrar en un tren que no saps mai quan passarà, ni quan arribarà, si és que arriba; però avui no tenia gaire més opcions, i m’he dit: ‘ànims, Pepi, tu pots! Tot anirà bé!

He sortit amb temps, naturalment. Tot ha anat prou bé: les escales mecàniques per baixar a l’andana funcionaven i no he hagut de carregar la bicicleta a coll com d’altres vegades, ni tampoc entrar en aquell ascensor amb olor de pixum on em veig obligada a aguantar la bici en posició vertical mentre faig equilibris per tal de no arrambar l’esquena a la paret ronyosa.

Tot i que el tren que ha sortit de Terrassa ja feia soroll de carraca, m’he mirat d’abstreure amb el mòbil per no patir: whatsapp de la filla que, en adonar-se que baixo a Barcelona em pregunta si vaig a les festes de Gràcia. —No, filla, vaig a una manifestació! Terrorisme d’Estat, l’imam del CNI… després t’ho explico, si ho vols!

Encara no havíem sortit del Vallès, pels altaveus ja ens estaven avisant, en castellà, que ‘por problemas de una averÍa técnica, este tren se ve obligado a interrumpir su trayecto’. M’han vingut al cap tots els fantasmes d’experiències passades: d’aquell dia que ens van deixar tirats a tot un grup a Torre Baró, amb un vent i un fred que pelava; i d’aquell altre dia que de dos trens en van fer un i vam quedar literalment enganxats els uns amb els altres. —Senyora, si pot deixar-me treure el peu de sota la seva maleta… si us plau!

Avui he tingut sort: A Fabra i Puig —aquesta estació no és de la línia R4, no?— ens han fet baixar i pujar en un tren buit que ens estava esperant. He decidit no jugar-me-la més i baixar a la propera estació, que era Arc de Triomf. D’allà he fet el trajecte amb bicicleta fins a la Delegación del Gobierno. M’he guiat amb el Maps. La ruta no m’és gens familiar perquè Barcelona és una ciutat que no m’he fet mai meva; però la bici et permet això: aturar-te, mirar la ruta, baixar de la bici, refer el camí si cal. És constant, i sempre va endavant.

Decideixo que quan acabi la concentració, pedalaré fins a Sarrià i agafaré la línia dels FGC per tornar a Terrassa sense sobresalts.