Pau Alabajos

M’ha fet gràcia descobrir en el bloc de Joan-Carles Doval (PICAP) un post sobre una col·lecció per fascicles que repartirà el diari Avui durant 18 diumenges consecutius, formada per un llibre de 48 planes i una sèrie de discos compactes amb cançons representatives de l’època de la Nova Cançó. Quim Vilarnau i Xevi Planas s’han ocupat dels textos musicals d’aquesta obra de divulgació, la qual cosa implica tota una garantia de qualitat. Désset anys, des de 1965 fins a 1982 (curiosament, l’any del meu natalici), abasta aquest treball de recuperació de la nostra memòria recent. Resulta paradoxal que el 1982 siga l’any triat com a data de caducitat d’aquest fenomen musical i de reivindicació de la consciència col·lectiva perquè, tot i haver passat un quart de segle si fa no fa, sembla no obstant com si una gran part del públic i de la crítica encara estiguera ancorada en aquella primera transició, com si la consolidació de la democràcia (entre cometes, negreta i cursiva) haguera fet prescindible una cançó d’autor amb vocació lliurepensadora, heterodoxa i càustica com cap altre gènere musical en la història del nostre País. No debades, aquells polítics que se n’aprofitaren en el seu moment del caràcter avantgaurdista i democratitzant de la Nova Cançó, aquells que feren carrera en la fila zero dels Palaus d’Esports dels grans recitals de Raimon i Lluís Llach, una vegada asseguts a les comfortables butaques del Parlament pensaren simplement que la utopia estava passada de moda, que ja no els convenia cap mosca collonera fiscalitzant la seua tasca de governants. Em ve a la memòria la figura d’Ovidi Montllor, per raons òbvies que no cal explicar en aquest text. La reflexió que em faig és si l’any 1982 es van aturar els rellotges o si, per contra, han continuat succeïnt coses en l’àmbit de la cançó d’autor, tot i que absolutament diluïdes pels mitjans de comunicació públics i privats, salvant comptades excecpcions…

Diumenge passat, un grup de joves cantautors vàrem reunir-nos a
Barcelona per xarrar sobre l’estat de salut del nostre sector cultural.
Triàrem l’Espai Gremial Valencià El Singló,
situat en el carrer Agullers (Barri de la Ribera), per celebrar la
nostra primera assemblea com a col·lectiu de facto. Parlàrem de
formalitzar una associació on els joves cantautors en llengua catalana
tinguérem cabuda, atenent sobretot a la necessitat de sumar esforços i
fer front comú davant d’una sèrie de hàndicaps i problemes estructurals
que afecten la nostra labor artística. Estem farts de fer la guerra cadascú pel nostre compte i hem decidit col·laborar en la mesura de les nostres possibilitats perquè la Nova Cançó tinga una continuïtat en el temps i es produïsca un relleu generacional que garantisca el futur d’aquest concepte artístic que barreja el discurs social amb la música popular. Les circumstàncies actuals; amb la retirada de Lluís Llach dels escenaris fa cosa d’uns mesos, l’estancament creatiu del prolífic Raimon que darrerament trau cançons noves amb comptagotes, el viratge estètic de Maria del Mar Bonet que significa una aposta importantíssima per la recuperació del nostre patrimoni musical tradicional però que es desvia dels postulats estrictes de la cançó d’autor i, per descomptat, les vacances forçoses d’Ovidi Montllor que daten de l’any 1995; avalen una regeneració necessària, per no dir urgent, del gènere que ens ocupa. Estem d’enhorabona: ara i avui n’hi ha molts artistes joves que estan treballant de valent en aquest camp, és el cas de Feliu Ventura (Xàtiva, la Costera), a qui l’autor de l’Estaca va llegar el testimoni un any abans de penjar les botes. És el cas també de Cesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles, el Penedés), Meritxell Gené (Lleida, Segrià), VerdCel (Alcoi, l’Alcoià) o Sergi Contrí (Dénia, la Marina) que, malgrat no gaudir de la mateixa projecció mediàtica, demostren dia a dia que es creuen allò que fan, que entenen el seu ofici com un motor de canvi social, que han signat un compromís innegociable amb el present i el futur del nostre País. Comptat i debatut, d’una sola cosa podem estar plenament segurs: encara queden molts capítols per escriure en la història de la Cançó…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!