Pau Alabajos

Dilluns, 10 de desembre de 2007.

Després d’una infinitat de peatges, arribe a la ciutat de Manresa. Telefone a Xuclà, que em ve a arreplegar a l’estació de Renfe i des d’ací ens desplacem cap als estudis Kay, que estan situats fora de l’àrea metropolitana del municipi, entre alqueries i conreus. Nyanyo ve a obrir-nos la porta: és el tècnic que s’encarregarà de comandar aquesta nau espacial plena de botons, potenciòmetres, fàders i llumenetes de tots els colors. És com entrar en una sala de control de l’Agència Espacial Europea, es podria llançar un coet a Júpiter amb tots els aparells que n’hi ha repartits per l’estança. Després de les presentacions passem a escoltar el que hem gravat a Real de Montroi perquè Nyanyo puga fer-se una idea de quin tipus de disc volem enregistrar. Fem una escolta d’aproximació, les cançons encara sonen una miqueta brutes, però resulta satisfactori comprovar que n’hi ha una bona matèria prima i ens podem fer bones expectatives del resultat final. Després d’editar mínimament la secció rítmica de Contra el ciment, em correspon afegir-hi la veu. Provem amb diversos micròfons i compressors fins que trobem la combinació més adequada per a la meua manera de cantar. Fem quatre passades i n’escoltem el resultat: cada presa és millor que l’anterior, això demostra que a poc a poc vaig escalfant la gola (i sense l’afinador de la Serra de Mariola, que conste!). Passem a una altre tema: Línia 1. Em fa l’efecte que la bateria, el baix i el piano li aporten moltíssima energia. Amb el format minimalista de guitarra acústica, violí i veu que venim fent en directe des de fa aproximadament un any, el missatge té bona cosa de força, però res comparable amb la nova versió que hem gravat amb banda completa per a Teoria del caos. Es fa l’hora de dinar i aprofite per instal·lar-me en casa de Toni. Desfaig la maleta mínimament en l’habitació de convidats i una olor suculenta puja des de la cuina. Són uns espaguetis amb salsa de tomata i formatge amb tàperes balears. Impressionant! La salsa de tomata de Xuclà és increïble, podrien perfectament declarar-la patrimoni de la humanitat… Després de dinar fem una altra vegada cap a l’estudi. Per la vesprada n’hi ha més feina d’edició i de recerca de textures, però a punt d’acabar aquesta jornada encara n’hi ha temps per posar la veu a Sense equipatge. A les vuit passades marxem cap a casa. Demà més.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!