dijous, 7 de maig de 2009 – Auditori Montaner (Col·legi Major Lluís Vives)
A les cinc de la vesprada hem quedat a la porta del Col·legi Major Lluís Vives amb Celia, Cristina i Mireia. Avui actuem en l’Auditori Montaner dins del Circuit de Música en Valencià So de sons amb el quartet de corda. Teníem moltes ganes de fer aquest concert, perquè no solem tindre massa oportunitats de portar aquesta formació als escenaris i perquè la sala en qüestió sempre ens ha semblat un lloc immillorable per desenvolupar aquesta mena d’espectacles: es tracta d’una antiga capella reconvertida, amb no més de cent butaques per als espectadors, de manera que l’acústica i la intimitat amb el públic estan garantides! A més a més, Shipley, el tècnic titular de la sala, es coneix l’hàbitat com el palmell de la mà i ens ajudarà a trobar-nos el més còmodes possible. Fem les proves i ens adonem que els monitors quasi estan apagats, perquè ens escoltem molt bé sense necessitat d’amplificar-nos per dins. A les set i deu encetem el recital Laura i jo, en format duet, amb tres cançons, Contra el ciment, València, 9 d’Octubre i Tinc una mania inconfessable i després ja entra la resta del quartet per a afrontar la recta final del repertori. Avui estem molt a gust a l’escenari, m’imagine que també deu ser qüestió que, a poc a poc, anem cohesionant-nos, a base de fer concerts, assajos i gravacions (hem enregistrat recentment una versió d’Al Vent per a un disc de tribut a Raimon que tenim moltes ganes de mostrar-vos). Després del concert, xarrem amb alguns dels espectadors que s’han arrimat a comprar un exemplar de Teoria del Caos, i em sorprén molt el comentari d’un xic, Blai Signes, que em conta que acaba de recuperar-se d’una leucèmia i que tenia moltes ganes de vindre a veure’ns cantar perquè algunes de les nostres cançons l’havien acompanyat durant el llarg i dur procés hospitalari. Crec que és una de les coses que més il·lusió li pot fer a un músic, que la seua obra siga capaç de transmetre unes gotes d’esperança!
Si feu clic en vull llegir la resta de l’article, podreu gaudir d’un relat que va escriure el propi Blai i amb el qual va guanyar un concurs de narrativa breu per a pacients hospitalaris. Tota una mostra de coratge, sí senyor!
ELS MEUS HEROIS per Blai Signes
Fernando Alonso guanya carreres de Fórmula 1, Rafa Nadal guanya Roland Garros, Villa marca gols jugant al futbol, Bisbal canta bulerias i Brad Pitt protagonitza pel·lícules. La gent fa cues per veure’ls, espera impacient durant hores i hores perquè els firmen un autògraf, els admira, els considera uns herois, uns exemples a seguir. A mi m’encanta el futbol, és més, m’apassiona; m’agrada molt també veure com juga Nadal; m’alce de matinada, si fa falta, per veure Alonso quan corre a un país llunyà; sóc un cinèfil i gaudesc escoltant música. Però mai no esperaria hores i hores per demanar-li un autògraf a l’Alonso o al Nadal. Són ells vertaders herois?, són eixes persones uns exemples a seguir? Què fan ells per la humanitat? Simplement saben conduir un cotxe més ràpid que ningú, o posen un balonet dins d’una porteria o apareixen a la televisió.
Jo he patit durant dos anys una greu malaltia hematològica i al llarg d’eixe període de temps sí que he conegut a vertaders herois, a vertaderes persones que sí són per a mi un exemple a seguir. Al llarg d’eixos dos anys he estat durant prou mesos ingressat a la planta d’hematologia de l’Hospital La Fe, la quinta tercera. Quan no estava ingressat, no he fallat cap setmana durant vint mesos a l’Hospital de Dia, en la tercera planta, i a la policlínica d’hematologia en la planta baixa, i és en eixos llocs on he conegut als meus herois i a les meues heroïnes.
He tingut onze companys d’habitació i he conegut a molts més malats al corredor de la quinta tercera i a l’Hospital de Dia. Molts d’ells m’han ensenyat a afrontar la malaltia, a superar les males ratxes, a tindre esperança i han fet que els dies a l’hospital foren un poc millors, perquè la veritat és que els dies a l’hospital es poden fer eterns, els dies es fan setmanes, les setmanes mesos i els mesos anys.
Tindre una malaltia hematològica suposa agafar infeccions i haver d’estar molt de temps ingressat. Una vegada vaig estar ingressat durant cinquanta dies consecutius per una infecció al pulmó, pulmó que finalment hagueren d’operar-me, m’arrancaren un trosset xicotet del pulmó esquerre. En aquest ingrés vaig tindre cinc companys d’habitació, ells venien i se n’anaven mentre jo continuava a l’habitació. El millor dels onze companys d’habitació que he tingut va ser en aquell ingrés, Carlos Company. Feia 9 mesos que li havien fet un trasplantament de medul·la òssia. Prèviament havia patit leucèmia. Va ingressar per una gastroenteritis i estigué ingressat una setmana. Eixa setmana se’m passà molt apressa. Era un xic jove, d’uns trenta i poquets anys i treballava de policia local. L’acompanyà durant l’ingrés la seua dona. Jo dormia sol perquè no volia que els meus pares dormiren en eixos sofàs d’hospital, que són per a dormir prou incòmodes. Així que durant les nits estàvem Carlos, la dona i jo. Recorde que veiem Buenafuente i ens pixàvem de riure, per moments m’oblidava que estava allí enganxat als degotadors i sense saber quan i com eixiria d’allí. Em contava acudits, històries de quan anava a l’institut i recorde que li agradava molt parlar de qüestions culinàries. Estava desitjant sortir d’allí per menjar-se un bon companatge i una bona carn a la brasa. S’havia matriculat a la universitat a distància, li encantava la literatura i volia fer filologia hispànica. Però sobretot, recorde les ganes de viure i els pensaments positius que tenia i no deixava mai que m’ablanira. Allò que a ell més li agradava era ser policia de carrer, i a causa de la malaltia, ja no ho podria ser més; hauria d’estar a les oficines. Quan em contà aquesta història, em digué: ”Blai, saps el temps que vaig estar enfadat per això? Doncs sols dos o tres segons. Eixa no és una cosa per la que preocupar-se, la vida és massa bonica per a preocupar-se per eixes ximpleries. Saps quant gaudisc jo passejant amb la meua dona o anant de dinar amb els amics?” Allí estava Carlos, havia patit una leucèmia, estava ingressat després d’un trasplantament i tenia eixos ànims. Per a mi, Carlos és un exemple a seguir. Mig any més tard em vaig trobar la seua dona i em digué que Carlos havia faltat. Se’m va caure el món damunt. Vaig veure una pel·lícula, mentre esperava impacient el meu trasplantament de medul·la, i la protagonista li contà a la seua amiga que, mentre pensem en les persones i les recordem, no hauran mort, romandran vives en la nostra memòria. Jo pense sovint en Carlos, en els consells que em donà, i per a mi, ell continua en la meua memòria, continua viu.
He aprés molt de tots ells. Tenen una força de voluntat, unes ganes de viure i de combatre la malaltia enormes. Un clar exemple és la meua amiga Pilar. Caigué malalta de leucèmia molt jove, la trasplantaren als 16 anys, recaigué als 20 i, ara als 22, quan ja havia refet la seua vida, ha tornat a recaure. I el primer que va dir, quan va saber que la leucèmia havia tornat, va ser: ”Aquesta leucèmia que tinc és molt cabuda, però jo ho sóc molt més i no podrà amb mi”. Això sí que és per a posar-se de peu i aplaudir.
També recorde molt bé un dels primers companys d’habitació que vaig tindre, Leandro. Em transmeté tots els seus coneixements com a malalt, em donà molta informació sobre moltíssimes coses. En eixe aspecte, va ser com un pare per a mi, igual que jo ho he estat per a altres malalts. De Leandro sobretot recorde una frase. Jo estava ja moltíssims dies sense defenses i no hi havia manera que pujaren. Em mirà i, assenyalant-se el cap, em digué: “Els neutròfils estan ací”. I tenia molta raó. El cap i el cervell són molt importants en aquest tipus de malalties. No has de perdre mai el cap, no has de perdre la paciència, has de tindre sempre la convicció que arribarà un dia en què les defenses pujaran, que la infecció desapareixerà o que finalment estaràs curat. I vos puc assegurar que eixos dies arriben, tant per a mi, com per a Leandro i per a molts més.
També he fet amistat amb altres malalts que no compartiren habitació amb mi. Un d’ells era germà de Roseta, una de les meues infermeres preferides de l’Hospital de Dia. Era dels més majors amb qui he fet amistat i em contà moltes històries i anècdotes de quan ell era petit i vivia al seu poble, Villalonga. Quan me les contava, els dos ens traslladàvem mentalment a l’antiga línia de tren que unia Gandia amb Xàtiva i ens oblidàvem de les nostres malalties i de les nostres desgràcies. Parlant amb ell, em venien a la memòria les històries que em contava també la meua àvia Conxeta.
Estar ingressat durant molt de temps o anar cada setmana a l’Hospital de Dia et serveix per a donar-te compte d’una cosa: es necessita molta, moltíssima sang. A mi, per posar un exemple, m’han fet 127 transfusions de bosses de plaquetes i cada bossa de plaquetes l’han aconseguit gràcies a quatre donacions diferents. També m’han posat 58 bosses de glòbuls rojos, el que col·loquialment anomenem transfusions de sang. Aquesta sang que necessitem a diari molts malalts no naix a les muntanyes com ho fan els rius, no ix de les aixetes, aquesta sang la dóna altruistament gent anònima. Gràcies a aquesta gent jo ara mateix estic viu i puc estar escrivint aquest relat. I la gent s’agenolla i lloa a Villa o al Ronaldinho quan fan un gol! El que hauríem de fer és lloar i agenollar-nos davant d’aquesta altra gent que generosament ens salva la vida a milers i milers de persones. Els donants de sang i de medul·la sí que són per a mi uns herois.
Unes altres persones a les que estic molt agraït són les infermeres i infermers de la quinta tercera i de l’Hospital de Dia. Quan estàs ingressat durant molt de temps i acudeixes a l’hospital molt sovint no sols vols que et curen sinó també que et cuiden. Açò és el que fan aquestes persones per tots nosaltres. Ens tracten amb moltíssima amabilitat i, almenys, fan que la nostra estada a l’hospital siga més amena. En conec moltes i molts d’amables i simpàtics, però per damunt de totes elles està Berta. Berta era una infermera de l’Hospital de Dia que deixà de treballar allí a finals de l’any 2006. És molt dur haver d’anar totes les setmanes a l’hospital i tornar a casa sempre amb la notícia que encara estàs malalt i que les coses no milloren. Però, malgrat això, quan em despertava pel matí i sabia que havia d’anar a l’hospital i passar-me allí tot el matí rebent transfusions sanguínies, em posava content sols per saber que veuria Berta i que només veure-la em diria el que em diu sempre quan em veu: “Ai, el meu xic”. Berta em tractava de meravella, xerrava amb mi de qualsevol cosa, em donava ànims i per moments em feia sentir una persona sana. Més o menys deixà de treballar a l’Hospital de Dia quan vaig haver d’ingressar per al trasplantament de medul·la, però continuàrem i continuem mantenint el contacte. Em va cridar al mòbil quasi tots els dies que vaig estar ingressat en el trasplantament i ara, passats 9 mesos del meu trasplantament, continuem mantenint el contacte i de tant en tant quedem per a dinar. Ara quan vaig una vegada al mes a l’Hospital de Dia, la trobe molt a faltar. Les altres infermeres també són simpàtiques i ens tracten molt bé, però no és el mateix sense Berta.
Per últim, i no per això menys importants, unes altres persones que són per a mi uns exemples a seguir són el metges que m’han tractat, els hematòlegs. Aquests tipus de metges tenen un tracte amb el malalt molt personal, molt humà. Són persones que treballen moltíssimes hores al dia, allarguen la seua jornada laboral, fins a tal punt que, si han d’acabar a les 3 de la vesprada, moltes voltes es queden fent hores extres i gratuïtes fins les 8 o les 9 de la nit.
Al llarg dels 2 anys de la meua malaltia, he tingut diversos hematòlegs encarregats del meu cas i guarde un grat record de tots ells. Però sobretot destacaria a Susana i Noemí. Són per a mi un exemple a seguir i una de les raons per les quals he decidit seguir els seus camins i estudiar medicina amb la finalitat de ser hematòleg. Són el meu model a seguir.
De Susana recorde molt bé el primer dia que la vaig vore. Era un dia de Desembre i la sala d’espera d’hematologia estava plena. Jo intentava matar el temps llegint una novel·la, però no hi havia forma de concentrar-se amb tanta gent parlant alhora. Vaig començar a observar els demés malalts i em vaig fixar en un home d’avançada edat. Tindria uns 70 anys i estava esperant junt a la porta. No l’acompanyava ningú. Semblava estar trist i cansat. Al cap de pocs minuts, cridaren el seu nom i l’home entrà a la consulta del seu metge.
El temps passava i no cridaven el meu nom. Després d’uns 20 minuts d’haver entrat aquell home, eixí acompanyat de la seua metgessa. Era una xica jove, baixeta, morena i molt guapa. Portava un somriure a la cara que pareixia que li l’havia transmès a l’home. L’aspecte d’aquell home vell havia canviat radicalment. Ara estava content i no pareixia cansat, és més, semblava fins i tot més jove. Vaig pensar que s’acomiadarien allí, a la porta del despatx, i que la metgessa continuaria rebent als seus altres pacients, però continuaren caminant i allunyant-se de la sala d’espera. De normal, el tracte amb el teu metge acaba al despatx fins la següent consulta, així que eixa situació se’m feia estranya. Vaig decidir seguir-los. Aquella metgessa acompanyà l’home fins fora de l’hospital on l’esperava un cotxe. A la porta del cotxe s’acomiadaren.
Vaig tornar a la sala d’espera i vaig reflexionar sobre el que havia vist. Aquella xica no sols havia fet la seua feina, és a dir, atendre el malalt al seu despatx, sinó que no li va importar prolongar la visita acompanyant-lo i tenint amb ell un tracte més humà. De segur que aquell home estaria molt agraït per aquell gest, almenys jo ho estaria. Aquell gest no va recaure personalment sobre mi, però va servir per adonar-me de la qualitat humana d’eixa metgessa. Em va fer sentir tan bé que, malgrat que la meua anàlisi de sang d’eixe dia no va resultar molt esperançadora, estava content i vaig portar un somriure a la cara tot el dia, igual que el portava aquell home quan s’acomiadà de la seua metgessa a la porta del cotxe.
Uns mesos més tard aquella metgessa, que li deien Susana, s’ocupà del meu cas. Ha sigut la metgessa que més temps he tingut i va ser ella la que em donà l’empenta definitiva perquè em sometera al trasplantament de medul•la òssia.
Noemí va ser la primera hematòloga que vaig tindre. De seguida em caigué molt bé. No hi havia dia que no entrara a l’habitació on estava ingressat amb un somriure en la boca i sempre m’animava i em deia que estiguera tranquil, que tot aniria a millor. Qualsevol dubte que pogués tindre sempre estava disposada a resoldre-me’l, mai no li sabia greu perdre el temps que calguera donant-me explicacions. Un exemple clar del seu optimisme fou quan em donà l’alta hospitalària. Em digué que jo havia ingressat amb sols 10 neutròfils (un dels distints tipus de glòbuls blancs que serveixen per a combatre els bacteris) per cada mil·límetre cúbic en sang i el dia de l’alta en tenia 70 i que, per tant, havia de pensar que s’havien multiplicat per 7 i no pensar que continuava tenint-ne molt pocs. La quantitat aproximada de neutròfils que té una persona normal és d’uns 4000-5000, així que, tant 10 com 70, és pràcticament com no tindre’n cap, però ella sempre veia la part positiva.
Hui en dia Noemí és la meua millor amiga i, entre moltes de les coses que ha fet per mi, una ha sigut que m’ha fet canviar la percepció que tenia sobre els metges. Abans de conèixer-la pensava que eren persones que vivien en el seu propi món, amb el seu codi lingüístic incomprensible per a la gent normal, pensant sols amb xifres i veient al malalt com això, com a un malalt i no com a una persona. De segur que alguns són així, però gràcies a Noemí sé que queden metges humanistes, que es preocupen molt per tu, que t’animen, que t’expliquen els dubtes que tens i que, fins i tot , en el nostre cas, es converteixen en vertaders amics, amics ja per a tota la vida.
Quan deixà de ser la meua metgessa, continuà venint a veure’m i estigué amb mi quan vaig haver d’estar a la UVI de Reanimació, després de l’operació de pulmó. Aquell dia fou el dia que més he patit en la meua vida i mai no oblidaré que ella estigué amb mi en eixos dolorosos moments. Ella em diu sempre que li tocà la pitjor part de la meua malaltia. Però també ha pogut comprovar aquest estiu, quan l’he anat a visitar a Toronto, ciutat on treballa ara, com de bé m’he recuperat.
No fa falta guanyar cap premi Nobel de Medicina per guanyar-se el respecte, la confiança i l’afecte d’un malalt i això és el que jo sent per Susana i Noemí. Per elles dos sí que esperaria hores a una cua per tal que em firmaren un autògraf.