Avui, com ens recorda l’amic Ignasi Llorente, falten exactament 3.000 dies per a l’11 de setembre de 2014. En aquella data s’acompliran 300 anys de submissió de Catalunya a Castella/Espanya. Ja som uns quants que no estem disposats a allargar-ho ni un dia més! En seguirem parlant, a mesura que s’acosti la data. Hi ha
Hi ha dues coses -una de bona i una de dolenta- que van sobreviure a la desfeta del III Reich, segurament per la seva provada eficàcia: la magnífica xarxa alemanya d’autopistes (encara gratuïtes, per a enveja dels catalans), i la teoria goebbelsiana que una mentida repetida mil vegades acaba sent (percebuda com una) veritat. Un
Ara que vivim l’època del reciclatge, crec que aquesta campanya de l’estatut encara la podrem aprofitar per alguna cosa. Per exemple, algun eslògan el podrem reciclar per la campanya per la independència: 1) "Sí: guanya Catalunya; No: guanya el PP" És innegable que qui vulgui fotre el PP per sobre de totes les coses, haurà
Per què ICV vota a favor d’un estatut retallat, si va votar contra el tractat de la Constitució Europea, per insuficient? A canvi de què va pactar Mas les retallades de l’Estatut? Ens ho dirà algun dia, o és que no trigarem gaire a patir-ho? Qui ens dirà quants diners de més rebrem amb el
Votaré no. I cada dia que passa n’estic més convençut. (llegeix més…) Segueixo pensant que hem de començar a plantejar-nos fer una votació per la independència, però per davant de tot hem de saber utilitzar les eines millors per cada moment. I per a això hi ha un criteri que no falla: la resposta dels
El placebo és un medicament que s’assembla a un medicament normal: gust, aspecte, presentació, dosi… Però se’n diferencia en l’essencial: no té principi actiu, que és allò que cura. Els placebos s’usen en investigació mèdica per avaluar els efectes del principi actiu en malalts respecte els efectes del fals medicament en altres malalts. L’èxit de
Ningú dubta que el paisatge polític català té personatges més o menys influents, determinants, o accessoris. Alguns són més importants que notoris; d’altres, més aparents que rellevants. El cas de Duran i Lleida sempre m’ha desvetllat una curiositat malsana. No dubto que molts dels votants de CiU li trobaran certa (o molta) utilitat. Quants? No
Depèn. I de què depèn? Del tipus de comparació. No, no estic intentant prendre el pèl a ningú. Simplement, estic intentant desfer les fal·làcies que pretenen amagar un comparació perfectament possible i legítima -el dret a l’autodeterminació de Catalunya i Montenegro- amb tota una sèrie de comparacions que són completament irrellevants pel tema que ens
El lema de la sociovergència banda sociata per la campanya del referèndum, a més de trampós, ha resultat ser molt inoportú. Inoportú, és clar, per als seus interessos, quan ha coincidit amb l’aprovació de la independència de Montenegro en referèndum. Els sociates es pensen que faran molta por amb l’espantall del PP. Home, no dic
Primer va ser l’invent de la democràcia a la marinera d’un conegut líder convergent. Ara li toca al Gran Mentider (títol que cada dia es guanya més a pols), que ha desembarcat i ens ha obsequiat amb una nova mostra de la democràcia a l’espanyola. Com que les seves penques i el seu cinisme estan
Una de les anècdotes atribuïdes a W. Churchill que més m’agraden és aquella del periodista que li pregunta si ell, que mana a tot l’Imperi Britànic, també és el que pren les decisions importants a casa seva. "I tant! Però és la meva dona qui decideix què és important i què no", va respondre Churchill.
Si l’altre dia parlava de la sociovergència banda sociata, avui la perla ens ve de la banda convergent. No sé què es fuma en Madí últimament, però li ha fet dir a en Mas que l’aposta pel tripartit (el del Tinell, no el de l’estatut de la Moncloa) ha estat un fracàs. Per veure si
Com deia aquell, hi ha dos tipus de partits: els que sacrifiquen l’estatut de Parlament per les cadires, i el que sacrifica les cadires per l’estatut del Parlament.
Molta gent creu que la vergonya és quasi inexistent entre els polítics. És clar que no és bo generalitzar, però a vegades els exemples són tan cridaners que és impossible amagar-los. La sociovergència banda sociata no en va tenir prou amb passar el ribot al text del Parlament que el Gran Mentider es va comprometre
Fins ara havíem vist la "democràcia orgànica" de Franco i les "democràcies populars" dels comunistes, entre altres exemples que, de democràcies, només en tenien això: el nom. Avui, els nervis de la sociovergència arran de la posició d’Esquerra sobre l’estatut de la Moncloa ens han donat un exemple de democràcia com els dos anteriors: la