No, no em refereixo a Catalunya, ni tan sols a Euskadi. Em refereixo als espanyols de veritat, els que fa segles que no han estat altra cosa. Si s’estén la moda d’incloure clàusules "que-en-siguin-dos!" als Estatuts, tal com estan fent valencians, i des d’avui, andalusos i canaris, quan s’hi apunti el senyor Rodríguez Ibarra, i
Com alguns recordaran, aquesta era la tornada d’una cançó en què el majordom explicava els desastres que havien passat mentre la baronessa no hi era, tot intentant treure ferro a la qüestió fent veure que eren detalls sense importància. Pel que sembla, aquell majordom ha trobat un digne deixeble en un conegut notari barceloní, que
Malgrat el darrer degoteig, calculat, de declaracions sobre el futur negre de l’estatut, tinc la convicció que aquesta tardor sortirà un bon estatut del Parlament de Catalunya. I això, per diverses raons. En primer lloc, la situació de partida. A diferència de la llei del Català del 98, l’Estatut i el nou finançament s’estan negociant
La resposta òbvia hauria de ser: dels catalans! Però si haguéssim seguit amb la inèrcia dels últims 25 anys, tal com demostren encara alguns comentaris des dels partits que s’han repartit el pastís fins no fa gaire, resultaria que només podria ser "dels uns" o "dels altres". Malauradament (per a ells), aquest estatut, en el