Aquests dies es parla de les negociacions per regular la relació laboral dels riders amb les empreses que els contracten i que ofereixen els seus serveis a través de les novelles Plataformes digitals.
Els que tenim prou edat i prou memòria sabem no obstant que aquest no és un problema nou. Navegant per les hemeroteques (el Google d’abans d’Internet, milennials), podem veure que ja el 1986, i el 1998, i en altres moments posteriors, els missatgers (que és com es deien abans els riders) van protagonitzar conflictes per reclamar la seva situació com treballadors dependents, i no com autònoms o, pitjor, com signants d’un contracte mercantil.
Els observadors de l’actualitat hem vist com aquests conflictes arriben al reconeixement de la condició de treballadors assalariats dels últims resistents del conflicte… per acabar amb una reducció propera a 0 de l’activitat comercial associada. Les empreses desapareixen, els serveis de missatgeria i similars es tornen més escassos i més cars i, quan tot s’oblida, tornen a obrir altres empreses i tornen els serveis de missatgeria barats… amb falsos autònoms fent de repartidors.
Una cosa semblant passa amb altres conflictes, com el del personal de serveis domèstics, el de neteja dels hotels, i altres. Hi ha feines precàries, cada cop més, i les empreses que les ofereixen fan de jugar al gat i la rata amb la legislació tota una especialitat.
Legislar ad hoc al fil de cada conflicte és un error. El que ens hauríem de preguntar és perquè contractar una treballadora (una persona) és més molt més costós i complicat que comprar un servei. Cal denunciar i reconèixer que la càrrega impositiva a les rendes del treball (quotes de la seguretat social, inclosa la nomenada quota patronal) i la complexitat de gestió associada (registrar contractes, contractar mútues patronals per temes de salut laboral, fer de recaptadors d’impostos) és difícilment sostenible quan parlem de les feines menys remunerades. Els costos de salut laboral i de seguretat social en general haurien de sostenir-se amb els impostos generals, no amb impostos especials que recauen únicament en les rendes del treball, i la gestió administrativa dels contractes laborals no hauria de ser més complicada que l’ordinària gestió de factures.
D’aquesta manera es podrien generar més llocs de treball, amb dignitat per a tothom, i sense deixar cap nínxol de mercat transitable únicament per les empreses voltors i aventurers financers sense escrúpols.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!