Excuses

La cosa mai no va de bàndols. Severus Snape no és el personatge més important de Harry Potter perquè simbolitzi el canvi de guió més sospesat, més sostingut i més ben fet de la història de la literatura fantàstica. Severus Snape no és important perquè al capdavall, malgrat tot, triï els bons. No és important perquè faci morbo el doble joc, ni perquè el seu amor sigui total, fregant la malaltia. No és important perquè tot ho faci sempre per la dona de qui encara està enamorat. Ho és perquè tota la trama, el pes de quatre-cents milers de pàgines, el destí de tots els personatges que t’estimes i t’has estimat durant molts anys, depenen al final de la confiança que un altre home, intel·ligent i poderós però molt més covard que Snape, ha dipositat en ell. I ell compleix.

Vaig demanar-me durant molt de temps per què en el darrer llibre de la saga hi havia tan insistentment la denúncia que Albus Dumbledore era un hipòcrita i un fill de puta, després d’haver fet i desfet perquè ens caigués tan bé, després d’haver-lo presentat com l’oncle culte i afable i original tan idoni per il·luminar-nos. Vaig demanar-me per què J. K. Rowling, un cop ja s’havia empescat la carambola, no arrodonia l’èpica explicant-nos que, a més a més d’ajudar-nos per sorpresa a guanyar, Snape creia en la causa. Intuïa una bellesa autèntica en el sentimentalisme, però que s’acabés explicant tot per un amor foll em semblava un punt sobreactuat. Sempre sembla molt més lògic que tothom faci el paper que l’auca espera d’ell, que tothom faci allò que sembla que ha de fer. Però al final tot s’explica per la porta del darrere.

Amb el temps vaig adonar-me’n. La història grega i melodramàtica del professor Snape és tan sols un pretext; el seu amor és tan sols un pretext. Només és important la confiança que ell opta per correspondre. I tota la veritat, i tota la bondat que amb aquesta confiança salva. Snape no creu èticament en el projecte de Dumbledore. Tampoc no és que en el fons Snape sigui bo. Ni que en el fons s’estimi en Harry. Potser sí que, com que s’ha emmerdat a protegir-lo, se l’acaba estimant una mica. Però tant se val. La tendresa no decanta la història. La decanta la confiança robusta, indestructible, que es pot tenir en Severus Snape, sense la qual el trenca-closques no es completa bé, sense la qual la vanitat de tots els altres no queda redimida.

Tant se val si el motiu de la confiança és un amor frustrat. Tant se val la giragonsa suculenta de la història secreta. Computen molt més la consistència i la constància amb què cadascú preserva un tros d’honestedat prou sòlid per a guardar una cosa bona. Molt més que la ironia del joc. Molt més que la gràcia amb què es disputa la tensió psicològica, si no es pot desfer de la mesquinesa. Dumbledore és un mesquí: amb tot l’abast de la seva saviesa no en té prou per a guanyar, perquè no sap com transferir-la. Snape, en canvi, tria el bàndol malament, però sap com preservar la seva honestedat, i sobretot com donar-la als altres perquè s’hi aferrin, hi surin, respirin i facin alguna cosa de profit.

Mentre fèiem cua per dinar, el Bru m’ha dit: “Ja he fet dues croquetes”. Amb un punt d’incredulitat li he dit: “Ah, molt bé”, i després d’un silenci confús li he demanat com havia fet la massa. Jo he fet massa de croquetes i us asseguro que és un mullader terrible i que quan ja la tens feta no t’atures a la segona. Per això no ho he entès. Però quan ell deia fet volia dir menjat, picat, endrapat. “Però i per què has hagut de triar l’opció més improbable?”, m’he dit a mi mateix, decebut. I llavors com una anunciació m’ha vingut la Judith al cap. La Judith era la cap del menjador a l’escola i va procurar inculcar-nos la virtut de la disciplina. Era una mestra bona però molt estricta, d’aquelles que el record te’n millora amb els anys, com més et tempten el desgavell i la mandra. “Ot”, va dir-me un dia que jo feia una volta innecessària, “sempre agafes el camí més llarg per fer les coses”.

L’altre dia el Bru —no calla— va demanar-me com feia els articles i fins avui no m’he adonat que la manera més ràpida d’explicar-ho és que els faig pel camí més llarg. Menjàvem una tripa a deshora i una amanida russa. Jo no volia tripa sinó una cosa més lleugera, però tampoc no vaig adonar-me’n fins que no la vaig tenir al davant. I me la vaig menjar sencera. No tenia igualment la resposta, però vaig començar a parlar i a poc a poc vaig anar trobant què deia. Primer agafo una cosa que ha passat, vaig dir, llavors repasso tot el que no en penso i sempre per contrast acaba sortint una tesi, com la Judith anunciada. Mentre començo a escriure faig servir la tesi per més coses que han passat i miro si quadra com un trencaclosques, fins que el camí de sobte es desbrossa. Un, dos, tres.

Però en metavers em demanava, mentre responia la pregunta del Bru: quin és aquest camí que estic fent ara mentre parlo, i on em mena? És amb esforç i lentitud que arribo a un lloc que ja existia, o en cada passa penso per primer cop? Si les coses que escric, en lloc d’acudir-se’m, les trobo quan escric, les penso de debò o les manllevo d’un forat negre que no em pertany perquè hi sóc per casualitat i per egolatria? És el meu neguit més fondo: que potser si no escrivís no pensaria mai i per això parlo tan a poc a poc, i per això de vegades no sé explicar l’article que vaig fer abans-d’ahir. Si és en la lligadura dels arguments i la sintaxi que el text funciona i pren cos i significat; si abans d’escriure una veritat he d’esgotar una mentida rere l’altra, com puc saber que no em quedo a mig camí i renuncio, per mandra, d’arribar al fons?

Quan ens hem assegut no hem demanat croquetes i m’he oblidat de la Judith. Però quan m’he posat a escriure, unes hores més tard, amb la determinació de fer aquest article, la croqueta ha fet en mi meravelles. Ha vessat al full tot el que jo pensava i no m’havia dit en veu alta dins del cap. He vist com la frase de la Judith em va quedar gravada fa catorze o quinze anys per emergir de nou avui, com un animal marí que esperava tan sols sentir la frase adequada, com un esclat de llum, per tornar i enllaçar-s’hi. Encara que fos llarga l’espera. És en la continuïtat, que les coses existeixen: només sóc lladre del que vaig escriure abans-d’ahir. Em feia un vertigen terrorífic escriure articles cada dos per tres per si em quedava sense res a dir. Fins que em vaig posar a escriure tan sovint que l’un empenyia l’altre com el pèndol del CosmoCaixa. Fins avui em feia cosa fer-me un bloc per si no tenia res a dir. En asseure’m m’ha vingut. Quan tens la massa feta no t’atures a la segona. “Ot, bades”, em deia la Judith sovint.