Excuses

Bloc personal d'Ot Bou Costa

Severus

Publicat el 28 de gener de 2022 per Ot Bou

La cosa mai no va de bàndols. Severus Snape no és el personatge més important de Harry Potter perquè simbolitzi el canvi de guió més sospesat, més sostingut i més ben fet de la història de la literatura fantàstica. Severus Snape no és important perquè al capdavall, malgrat tot, triï els bons. No és important perquè faci morbo el doble joc, ni perquè el seu amor sigui total, fregant la malaltia. No és important perquè tot ho faci sempre per la dona de qui encara està enamorat. Ho és perquè tota la trama, el pes de quatre-cents milers de pàgines, el destí de tots els personatges que t’estimes i t’has estimat durant molts anys, depenen al final de la confiança que un altre home, intel·ligent i poderós però molt més covard que Snape, ha dipositat en ell. I ell compleix.

Vaig demanar-me durant molt de temps per què en el darrer llibre de la saga hi havia tan insistentment la denúncia que Albus Dumbledore era un hipòcrita i un fill de puta, després d’haver fet i desfet perquè ens caigués tan bé, després d’haver-lo presentat com l’oncle culte i afable i original tan idoni per il·luminar-nos. Vaig demanar-me per què J. K. Rowling, un cop ja s’havia empescat la carambola, no arrodonia l’èpica explicant-nos que, a més a més d’ajudar-nos per sorpresa a guanyar, Snape creia en la causa. Intuïa una bellesa autèntica en el sentimentalisme, però que s’acabés explicant tot per un amor foll em semblava un punt sobreactuat. Sempre sembla molt més lògic que tothom faci el paper que l’auca espera d’ell, que tothom faci allò que sembla que ha de fer. Però al final tot s’explica per la porta del darrere.

Amb el temps vaig adonar-me’n. La història grega i melodramàtica del professor Snape és tan sols un pretext; el seu amor és tan sols un pretext. Només és important la confiança que ell opta per correspondre. I tota la veritat, i tota la bondat que amb aquesta confiança salva. Snape no creu èticament en el projecte de Dumbledore. Tampoc no és que en el fons Snape sigui bo. Ni que en el fons s’estimi en Harry. Potser sí que, com que s’ha emmerdat a protegir-lo, se l’acaba estimant una mica. Però tant se val. La tendresa no decanta la història. La decanta la confiança robusta, indestructible, que es pot tenir en Severus Snape, sense la qual el trenca-closques no es completa bé, sense la qual la vanitat de tots els altres no queda redimida.

Tant se val si el motiu de la confiança és un amor frustrat. Tant se val la giragonsa suculenta de la història secreta. Computen molt més la consistència i la constància amb què cadascú preserva un tros d’honestedat prou sòlid per a guardar una cosa bona. Molt més que la ironia del joc. Molt més que la gràcia amb què es disputa la tensió psicològica, si no es pot desfer de la mesquinesa. Dumbledore és un mesquí: amb tot l’abast de la seva saviesa no en té prou per a guanyar, perquè no sap com transferir-la. Snape, en canvi, tria el bàndol malament, però sap com preservar la seva honestedat, i sobretot com donar-la als altres perquè s’hi aferrin, hi surin, respirin i facin alguna cosa de profit.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.