Excuses

Bloc personal d'Ot Bou Costa

El camí més llarg

Publicat el 10 de desembre de 2021 per Ot Bou

Mentre fèiem cua per dinar, el Bru m’ha dit: “Ja he fet dues croquetes”. Amb un punt d’incredulitat li he dit: “Ah, molt bé”, i després d’un silenci confús li he demanat com havia fet la massa. Jo he fet massa de croquetes i us asseguro que és un mullader terrible i que quan ja la tens feta no t’atures a la segona. Per això no ho he entès. Però quan ell deia fet volia dir menjat, picat, endrapat. “Però i per què has hagut de triar l’opció més improbable?”, m’he dit a mi mateix, decebut. I llavors com una anunciació m’ha vingut la Judith al cap. La Judith era la cap del menjador a l’escola i va procurar inculcar-nos la virtut de la disciplina. Era una mestra bona però molt estricta, d’aquelles que el record te’n millora amb els anys, com més et tempten el desgavell i la mandra. “Ot”, va dir-me un dia que jo feia una volta innecessària, “sempre agafes el camí més llarg per fer les coses”.

L’altre dia el Bru —no calla— va demanar-me com feia els articles i fins avui no m’he adonat que la manera més ràpida d’explicar-ho és que els faig pel camí més llarg. Menjàvem una tripa a deshora i una amanida russa. Jo no volia tripa sinó una cosa més lleugera, però tampoc no vaig adonar-me’n fins que no la vaig tenir al davant. I me la vaig menjar sencera. No tenia igualment la resposta, però vaig començar a parlar i a poc a poc vaig anar trobant què deia. Primer agafo una cosa que ha passat, vaig dir, llavors repasso tot el que no en penso i sempre per contrast acaba sortint una tesi, com la Judith anunciada. Mentre començo a escriure faig servir la tesi per més coses que han passat i miro si quadra com un trencaclosques, fins que el camí de sobte es desbrossa. Un, dos, tres.

Però en metavers em demanava, mentre responia la pregunta del Bru: quin és aquest camí que estic fent ara mentre parlo, i on em mena? És amb esforç i lentitud que arribo a un lloc que ja existia, o en cada passa penso per primer cop? Si les coses que escric, en lloc d’acudir-se’m, les trobo quan escric, les penso de debò o les manllevo d’un forat negre que no em pertany perquè hi sóc per casualitat i per egolatria? És el meu neguit més fondo: que potser si no escrivís no pensaria mai i per això parlo tan a poc a poc, i per això de vegades no sé explicar l’article que vaig fer abans-d’ahir. Si és en la lligadura dels arguments i la sintaxi que el text funciona i pren cos i significat; si abans d’escriure una veritat he d’esgotar una mentida rere l’altra, com puc saber que no em quedo a mig camí i renuncio, per mandra, d’arribar al fons?

Quan ens hem assegut no hem demanat croquetes i m’he oblidat de la Judith. Però quan m’he posat a escriure, unes hores més tard, amb la determinació de fer aquest article, la croqueta ha fet en mi meravelles. Ha vessat al full tot el que jo pensava i no m’havia dit en veu alta dins del cap. He vist com la frase de la Judith em va quedar gravada fa catorze o quinze anys per emergir de nou avui, com un animal marí que esperava tan sols sentir la frase adequada, com un esclat de llum, per tornar i enllaçar-s’hi. Encara que fos llarga l’espera. És en la continuïtat, que les coses existeixen: només sóc lladre del que vaig escriure abans-d’ahir. Em feia un vertigen terrorífic escriure articles cada dos per tres per si em quedava sense res a dir. Fins que em vaig posar a escriure tan sovint que l’un empenyia l’altre com el pèndol del CosmoCaixa. Fins avui em feia cosa fer-me un bloc per si no tenia res a dir. En asseure’m m’ha vingut. Quan tens la massa feta no t’atures a la segona. “Ot, bades”, em deia la Judith sovint.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.