fera ferotge

Sobre els orígens

Dia 25 de juliol de 1956 a Balenyà, localitat que ara, i des de no fa gaire, s’anomena oficialment Sant Miquel de Balenyà i pertany al municipi de Seva. És Festa Major i una colla d’amigues adolescents, la majoria del poble, en gaudeix tant com pot. Entre elles hi ha una noieta que ha vingut d’una casa de pagès del terme de Seva més propera, però, al nucli urbà de Centelles. De cop i volta, un noi de divuit anys amb una càmera fotogràfica a les mans s’acosta al grup i en saluda algunes de les integrants. No coneix de res la noieta de pagès, que té quinze anys, per bé que la seva vida quotidiana és ja la pròpia d’una dona adulta. Tímida, discreta, potser nerviosa i una mica descol·locada, la noieta fa el gest de separar-se uns quants metres de les seves companyes quan s’adona que el noi es disposa a retratar-les. Sense vacil·lar ni un segon, el noi, amablement, li suggereix que no es retiri, que també pot aparèixer a la instantània que està a punt de realitzar.

Aquesta fotografia amb mig segle d’existència —testimoni estrictíssim, com totes les fotografies, del pas incontestable del temps— és, de fet, l’origen de les històries i anècdotes que conté aquest llibre, la qual cosa equival a dir que també és l’origen del propi llibre. Que una simple fotografia sigui l’origen de fets i gent tan diversos inserits en cronologies tan diferents no parla tant de la importància intrínseca de la tècnica fotogràfica —que un servidor no gosarà pas negar— com de la radical transcendència de l’atzar en la vida de nosaltres, els mortals. Ignoro si l’atzar fa música, com afirmen alguns, però sí que crec que gairebé sempre vol dir la seva i que sovint la diu sota l’aparença de la més absoluta inadvertència.

La noieta tímida i discreta va néixer al mas Perafita de Seva el dia 6 de maig de 1941. La seva família tenia uns quants bous, vaques, porcs i molta, moltíssima feina. En canvi, no tenia aigua corrent: “A casa érem tres noies, i a mi em tocava fer de noi, tot i ser la segona. La Maria era la gran, però no estava gaire bé de salut. La tercera era la Conxita. Jo era la del sac dels cops”, diu amb un somriure fatalista. A ella, en efecte, li pertocava segar amb un cavall; des de ben petita, any rere any, els pares la feien plegar de l’escola quan s’acostava el temps de la collita. Fins que als catorze anys en va plegar definitivament. A partir d’aleshores, als matins treballava al camp amb el seu pare i, a les tardes, ocupava un lloc d’obrera a la fàbrica tèxtil Estabanell y Pahisa de Centelles. Plegava del tros al migdia per dinar i, una hora més tard, començava el seu descens diari a peu cap a Centelles, d’una hora de durada. A la fàbrica, hi treballava des de les dues de la tarda fins a les deu de la nit, hora en què començava la llarga pujada, de nou a peu, fins a casa seva. Un exercici dur, més mentalment que no pas física, atès que havia de lluitar contra la seva por a la fosca: “Jo era molt poruga i encara ara ho sóc. Suposo que és una cosa que em ve de família. En aquell temps, moltes vegades la meva mare em baixava a buscar a mig camí amb un llum de carburo”.Tot plegat amb molts dies a l’any de boira baixa. I tot plegat per guanyar 100 pessetes setmanals. En fi, l’Osona pagesa d’una família pobra sota la infame societat franquista. Fins i tot la mort, per a ella i els seus, no va ser una circumstància aliena: un germà se li va morir prematurament, amb només deu mesos d’existència. Aquella vida exposava a moltes penalitats i oferia massa poques oportunitats de lleure. Ni ella ni les seves germanes no podien anar mai enlloc fins que no tenien enllestides les nombroses obligacions domèstiques. I quan baixaven a Centelles, o a altres pobles de la rodalia, “no podíem pas baixar amb talonets, d’allà dalt. Per això portàvem les sabatetes de taló a les mans i, quan ja arribàvem a la carretera, amagàvem les espardenyes darrere unes pedres”.

De ben segur que això és el que va fer aquell jorn d’estiu del 1956 que va conèixer el noi de la càmera fotogràfica. L’atractiu noi que probablement va incórrer aquell dia en una disculpable vanitat pel fet de sentir-se fotògraf ocasional (és a dir, protagonista), i que va venir al món a la casa Nova del Feu, del terme de Malla però situada a tocar de Balenyà, el 27 de setembre de 1937 (és a dir, enmig de l’obagosa cronologia de la Guerra Civil). Aquell noi va tenir sis germans: el Joan, el Melcior, la Maria del Carme, el Josep, la Nati i el Miquel, que va morir amb tretze mesos; a ell cal col·locar-lo, per data de naixença, en el tercer lloc. Com en el cas de la noieta del mas Perafita, ell també es va haver de vincular molt aviat al món del treball, a la feina excessiva. En primer lloc, a casa; més tard, amb catorze anys, va començar a aprendre l’ofici de fuster. Tanmateix, quan el seu germà gran, el Joan, va morir amb només vint-i-sis anys a causa d’una urèmia, es va veure obligat a interrompre temporalment la seva formació en fusteria per tal d’ajudar els pares a la casa Nova del Feu, de la qual eren masovers: “Els pares ja eren grans i el pare no volia deixar la casa. Necessitaven ajuda”, precisa.

El cas és que les vides de la noia tímida i discreta i el noi de la càmera fotogràfica —càmera que, per cert, era de segona mà: ell mateix l’havia comprada a un retratista de Tona— van confluir a Balenyà, l’any 1956, a partir d’aquella anecdòtica foto de Festa Major. I Déu n’hi do de quina manera. Aviat van començar a festejar i, sis anys més tard, el 21 de maig de 1962, van contraure matrimoni a l’ermita de Lurdes, a Tona, que data del segle XI, tot i que un terratrèmol la va malmetre seriosament quatre segles més tard. En un primer moment, la parella va anar a viure i treballar una llarga temporada a la casa Nova del Feu, per tal de col·laborar plegats amb els pares d’ell (ella havia deixat la fàbrica de Centelles immediatament després de casar-se).

Cal, és clar, una presentació amb noms i cognoms: ella és la Pepita Prat i Capdevila i ell és el Lluís Mauri i Vilaró. A la casa Nova del Feu van concebre els seus quatre fills: el Joan, que va néixer el 7 d’abril de 1963; el Francesc, que ho va fer el 24 de desembre de 1964; el Melcior, que va venir al món el 8 d’abril de 1966; i l’Imma, nascuda el 30 de novembre de 1968, l’única noia i l’única dels quatre plançons —tots, d’altra banda, infantats per la Pepita a la clínica de L’Aliança de Vic— que mai no va arribar a viure a pagès.

Com el lector ja deu haver sospitat, el tercer fill, el Melcior, arribaria amb els anys a ser un dels millors ciclistes catalans de la història. Ell és, sí, el protagonista d’aquest llibre. Un protagonista de nom certament infreqüent, com infreqüent va ser la decisió d’assignar-l’hi. Infreqüent i curiosa. El Melcior deu el nom al seu oncle patern homònim. Ell va ser el seu padrí de bateig, condició que va acceptar encantat de la vida. No tan content, emperò, va admetre que posessin el mateix nom al seu nebot i fillol. Senzillament, no li agradava. Però de res no van servir les seves objeccions, la seva, per dir-ho així, rebel·lió nominal. Des de l’avantatge que atorga la perspectiva del temps, es podria dir que el nounat va heretar del seu oncle no només un nom singular, sinó també una rebequeria d’esperit ben dissimulada, que d’adult li aniria molt bé a l’hora d’assolir alguns èxits en la seva popular professió. Per bé que també és cert que aquesta mateixa rebequeria li complicaria la vida més d’una vegada.

Cap al final del 1968, quan el Melcior anava camí dels tres anys i la seva germana Imma acabava de néixer, la seva família deixà la casa Nova del Feu per ocupar una casa nova a Balenyà, encara avui el domicili patern. En el canvi d’habitatge no els van acompanyar, de moment, els pares del Lluís: la iaia Pepeta i l’avi Jaume, que van romandre encara un temps a pagès. La casa nova formava part, com un bon grapat de les cases veïnes, d’una iniciativa cooperativista impulsada per uns quants habitants de Balenyà i els voltants. No va ser una història fàcil. La lògica a seguir era ineluctable i arriscada. Cada nou habitatge que s’edificava era automàticament hipotecat per tal de poder construir-ne un altre. D’aquesta manera moltes famílies van aconseguir accedir a cases de dues plantes gens luxoses però sí molt dignes, situades en una localitat que permetia gaudir, tractant-se de l’Osona del final de la dècada dels 60 del segle passat, de tot un privilegi: disposar d’una estació pròpia de RENFE.

El canvi de residència de la família Mauri i Prat va implicar una reconversió laboral de la Pepita i el Lluís. A partir del moment en què es van establir a Balenyà, ella va fer feines molt diverses: va treballar en una lleteria, durant tretze anys va servir en una casa, molt sovint es dedicava a cosir… Mentre que ell, amb no poques dificultats, va fer realitat la seva ambició de joventut: muntar una fusteria. Per al local del negoci va recórrer a un cobert propietat del seu pare, on aquest aixoplugava el poc bestiar que posseïa. I quant a la maquinària imprescindible per a poder començar a treballar, la va obtenir a bon preu d’un taller de Tona que havia decidit tancar. Ara bé, tot plegat no sense que abans el Lluís digués al seu pare, amb una circumspecció que avui pot semblar anacrònica, però també molt emotiva: “Si no li sap greu, em posaré de fuster”. Tot bon pagès necessita un mínim gest a manera de rèquiem quan la descendència diu adéu a la terra.

Tirar endavant quatre fills i treballar dins i fora de la llar no va ser fàcil per a la Pepita i el Lluís. Ella n’aporta un bon exemple amb la següent evocació: “El pobre Menció —els Mauri i Prat solen pronunciar així el nom del seu fill i germà, al qual, des de ben jovenet i durant les curses ciclistes, anomenaven Mencho perquè sabés que eren els seus els qui li parlaven; amb el temps, Mencho esdevindria la forma habitual d’anomenar-lo per a la resta de parents i per a molts amics i coneguts— va caminar als setze mesos, perquè amb tanta feina com teníem no podíem posar-lo a caminar. Jo l’arreglava, li posava un coixí en el parque i, si tenia son, dormia. Perquè jo tenia molta, molta feina”. Els germans del Melcior, en canvi, van començar a caminar molt abans, no així la germana, segons recorda de manera exacta la seva mare: “El Joan cap als dotze mesos, el Francesc cap als deu i l’Imma gairebé com el Menció, cap als quinze”. A més d’haver d’acomplir els interminables quefers quotidians, la Pepita i el Lluís van haver d’afrontar un seriosa i inesperada contrarietat: la incapacitat de moure’s de la iaia Pepeta durant sis mesos per culpa d’una angina de pit de la qual acabaria refent-se només en part. Poc temps després, amb l’arribada de la jubilació definitiva, la Pepeta i el seu home, el Jaume, van deixar la casa Nova del Feu —que avui ja no existeix: al costat hi ha una edificació nova ocupada pel fill de l’amo de l’antiga casa i la seva família— i van anar a viure amb els seus fills i néts a Balenyà. La convivència diària va fer de la iaia Pepeta una figura absolutament essencial per al Melcior i els seus germans. Tant és així que la Pepita té molt clar que “a causa de la feina que jo havia de fer cada dia, la iaia havia ocupat moltes vegades el meu lloc de mare”.

El Lluís, per la seva banda, tampoc no parava ni un instant. Una de les primeres grans tasques de la seva fusteria va ser la construcció i instal·lació de tota la fusta dels interiors de les cases de la cooperativa d’habitatges de Balenyà, incloent-hi la seva. A poc a poc l’establiment es va anar consolidant i durant uns quants anys fou un petit negoci raonablement rendible que donava feina a mitja dotzena de persones. Tot va canviar, tanmateix, el 2 de novembre de 1979. Aquell dia, mentre el Lluís feia anar una màquina molt coneguda entre els fusters —la tupí—, emprada per a fer les motllures i els encaixos dels bastiments, va tallar-se tots els dits de la mà esquerra, dos dels quals van desvincular-se de la resta. Amb la mà ferida embolicada amb una tovallola i acompanyat per la Pepita, va anar, en un primer moment, al metge de Tona, però no hi era; va ser la seva infermera qui va haver de prendre la iniciativa: va injectar a l’accidentat un producte inevocable i va dir-li que anés de seguida a l’hospital de Vic. El Lluís va rebre la punxada sense queixes, però va desatendre el consell. Encara que el trajecte era més llarg i era ell qui havia de conduir, va preferir anar a la Policlínica de Granollers, on treballava l’equip de traumatologia encapçalat pel doctor Coll, que li inspirava una confiança absoluta. Anys enrere havien atès un treballador del seu taller que, com ell, havia patit un tall greu en una mà.

Mesos més tard, un cop recuperat, el Lluís va tornar a la feina, però segons afirma prou significativament, “res no va ser com abans”. La seva tasca va esdevenir més directiva i d’assessorament tècnic, més administrativa. Fins que l’any 1990 va decidir plegar, llogar el local (avui és un garatge) i anar-se’n a treballar de conserge polivalent a les tardes al Foment de l’Esport de Tona, on l’any 2000 li va arribar una jubilació prou merescuda.

Paral·lelament a les vides laborals de la Pepita i el Lluís, hi ha, és clar, la creixença del Melcior, acompanyada de la dels seus dos germans i la seva germana. Els records que els seus pares conserven de la infància i l’adolescència del Melcior, així com de la resta dels seus fills, són, naturalment, nombrosos. El Lluís té present, entre moltíssimes altres coses, que el Melcior “era tan prim que moltes vegades li sortien els ossos de lloc i aleshores havíem de córrer cap al metge. A més, era el més mogut dels quatre. La mare no anava mai enlloc sense ell”.

Com que eren colla i l’espai a casa no sobrava, els tres nois compartien habitació i, és clar, interminables cloendes de dia ben gatzaroses abans de posar-se a dormir. Això es traduïa en feina addicional per a la Pepita; una feina de vegades plaent en el fons, però molts vespres, després d’una jornada esgotadora, si més no inoportuna. El caràcter nerviós del Melcior, d’altra banda, posseïa la depurada virtut infantil de treure de polleguera la seva mare. Per això, de tant en tant, la Pepita decidia parlar-li amb una singular solemnitat: “«Mira, Menció, hauràs de marxar de casa… Saps aquests nens que se’n van de casa? Doncs mira, jo et faré un mocador d’aquests de farcell i hauràs de marxar de casa». Un dia que l’hi vaig fer, va anar a la fusteria a buscar el pare!” Precisament la fusteria, per al Melcior i els seus germans, constituïa un espai de joc particularment atractiu. Com explica el Lluís: “Alguna nit els nens van voler anar, per iniciativa pròpia, a dormir a la fusteria, entre els flocs. Per a ells allò era com una aventura. Però a la poca estona d’haver-s’hi instal·lat, van pensar que potser era millor tornar-se’n a casa al llit de cada dia…”

Corre la brama, en aquest cas de manera justificada amb escreix, que la majoria de ciclistes tenen per costum menjar de tot i abundosament. Potser pel que fa al Melcior la seva agraïda actitud davant la teca té el seu origen en una anècdota familiar de quan encara no tenia ni deu anys. La Pepita ho explica així: “Un dia vaig fer un estofat amb un tall, potser una peça de caça del Lluís —el meu home és caçador—, per als vuit que érem a casa. I el Menció deia que no en volia i que no en volia, i jo anava servint tothom. Vaig repartir tota la cassola i només hi vaig deixar una culleradeta. Bé, ens posem a menjar i el Menció mirant-s’ho… Hi suquem pa i fem algun comentari dient que n’és de bo, l’estofat. Fins que el nen em diu: «Buenu, mare, posa-me’n una mica». Jo li vaig servir el poc que quedava i li vaig dir: «Primer, tasta-ho». Ell ho va fer i de seguida va dir: «Ostres, sí que és bo! Mare, posa-me’n més». Llavors li vaig ensenyar la cassola i li vaig dir: «Ara no n’hi ha. Però sobretot no diguis mai més que no t’agrada una cosa»”. Qui sap si aquesta enèsima lliçó educativa materna no va inaugurar el magnífic apetit del Melcior, que encara avui perdura.

A les nostres latituds, el dia de la primera comunió era i segueix essent una data remarcable en la infància de molta gent. També ho va ser per al Melcior, que la va celebrar el dia 6 d’abril de 1975, al mateix temps que el bateig d’una cosina germana seva, anomenada Mercè. La jornada va donar lloc a diverses anècdotes sucoses definidores, per dir-ho així, d’un caràcter. Sense anar més lluny, mentre jugava amb altres nens, el futur guanyador de la Vuelta a Espanya va patir una fabulosa patacada: el primer ensurt del dia. Per bé que l’incident no va fer que s’estigués quiet i tranquil més de quatre minuts i mig. Ja al vespre, mentre jugava amb la colla a fet a amagar, un gos pastor alemany que voltava pel poble va decidir felicitar-lo pel seu distingit dia amb una mossegada. De nou, com era habitual, a la Pepita i el Lluís els va tocar córrer cap al metge amb el Menció. Per sort, la bèstia no tenia la ràbia.

En relació amb els records, els Mauri els poden acompanyar parcialment d’imatges no mentals, sinó fidelment representatives. Gràcies a aquest fet un servidor està en condicions de dir que ha pogut veure el Melcior infant fent una bona part de tot allò que els seus pares i altres familiars i amics retenen en la memòria. Per exemple, l’any 1973, el Melcior i els seus germans, tots vestits de color verd llevat de la germana, picant de mans durant una trobada familiar; un any més tard, el 1974, el Melcior i els seus germans en un curset de natació organitzat a Els Roures, a Seva, on —com no podia ser d’una altra manera— ell va guanyar una prova i li van lliurar una copa; el Nadal del mateix 1974, el Melcior en el multitudinari dinar familiar, durant el qual ofereix un aclaparador repertori de ganyotes, algunes certament virtuoses (en el sentit tècnic); el dia ja esmentat de la seva primera comunió, el Melcior vestit amb una americana, un jersei de ratlles verticals, pantalons curts i mitjons bastant llargs, dedicat, és clar, a les ganyotes i fent extremament difícil la tasca de tot aquell que gosa intentar fotografiar-lo; l’any 1977, el Melcior ensenyant a tothom, amb un posat una miqueta fatxenda, un anell el dia de la comunió de la seva germana, l’Imma; un 2 d’octubre de cap al final dels anys 70, el Melcior participant en una festa d’adolescents disfressat de dona (vestit estampat, mitges gruixudes, un fulard i un clavell grocs, una bossa negra), extraordinàriament còmic i tothora bellugadís, amb el seu germà gran, el Joan, al costat, disfressat a mig camí d’un cantant d’havaneres i en Groucho Marx; el dia de Sant Jaume de 1978, el Melcior després d’un dinar amb tota la família a la Roca de Taradell. Les imatges d’aquesta jornada són dignes d’un esment especial: hi surten la iaia Pepeta i l’avi Jaume —era el seu sant—. Aquest, amb la seva faixa, va traient peces d’un petit portamonedes i va donant propinetes a tots els seus néts (i n’hi ha uns quants). En un moment donat, se li acaba la xavalla i ha de recórrer a la iaia Pepeta que, a l’instant, restableix la normalitat, el previst. Quan al Melcior, que duu el mentó ferit a causa d’alguna entremaliadura, li toca el torn de ser obsequiat, amb una rara agilitat fa un petó al pare del seu pare i se n’allunya entusiasmat tot fent saltirons. Tots aquests episodis de la vida del Melcior —i molts d’altres que no cito perquè la llista resultant podria ocupar ben bé una dotzena de pàgines— existeixen visualment gràcies al tiet Josep. El tiet Josep és un dels oncles paterns del Melcior. Va néixer el 28 de març de 1944 a la casa Nova del Feu, com tots els seus germans, i sempre ha estat veí de la seva cunyada Pepita i del seu germà Lluís. De jovenet, amb moltes ganes i no gaires possibilitats, el Josep havia volgut experimentar per ell mateix què era allò de fer pel·lícules. Dit i fet: es va comprar uns quants llibres que encara conserva i un conegut li va deixar una càmera de 8 mil·límetres. De seguida que va poder se’n va comprar una de japonesa nova de trinca, una Yashica de súper-8, i pocs anys després va adquirir-ne una altra, una Canon 1014, també de súper-8, més sofisticada que l’anterior. Amb aquests indescriptibles artefactes, el tiet Josep va filmar durant la dècada dels 70 del segle passat milers d’hores, moltes de les quals dedicades a la seva amplíssima família. El patrimoni sentimental que ha arribat a acumular és, senzillament, excepcional. Monòton, sense so, de vegades massa domèstic, complicat de conservar, d’acord, però absolutament excepcional.

No resulta sobrer demanar-se si el perfil personal del tiet Josep no és, al capdavall, un bon exemple del tarannà inquiet dels Mauri. El Josep va estudiar filosofia al seminari i després va buscar-se la vida per lliure. Va esdevenir comptable d’una fàbrica de cadires i avui és oficial de notaria a Barcelona, tot plegat per via essencialment autodidàctica. L’any 1960 va ser delegat del Club d’Arquers de Catalunya i, tres anys més tard, va fundar el Club d’Arquers d’Osona, amb seu a Tona, del qual van sortir nombrosos campions (per exemple, la seva dona Pilar, que va ser campiona de Catalunya de tir amb arc en categoria infantil; ell n’era l’entrenador). Fins i tot va assolir notorietat encapçalant un important moviment veïnal que volia fer de Sant Miquel de Balenyà (aleshores conegut com Balenyà sense més, Balenyà-estació, l’estació de Balenyà o Sant Miquel de Balenyà) un municipi independent. La qüestió el va mantenir força entretingut gairebé tota la dècada dels 90: des del 1990 fins que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, l’any 1997, va dictar la sentència a conseqüència de la qual s’establiria l’estatus actual, és a dir, la pertinença de tot el poble de Sant Miquel de Balenyà al municipi de Seva. Comptat i debatut, una cronologia que enclou quatre expedients de segregació (referits a Seva, els Hostalets, Malla i el Brull), constants reunions amb alts càrrecs polítics, interminables apel·lacions al govern de la Generalitat, iniciatives populars variadíssimes i, fins i tot, una carta adreçada a l’abril del 1993 a l’aleshores president de Catalunya, Jordi Pujol, per part d’un ciclista local, de nom Melcior, que no feia gaire temps que havia guanyat la Vuelta a Espanya. D’aquesta història de municipalisme frustrat, el tiet Josep va acabar-ne cansat, decebut i afiliat a l’escepticisme envers els polítics i el seu quefer.

Fins aquí han parlat del Melcior veus totalment autoritzades, però no pas ell. Això és el que ell diu dels seus primers records: “Em veig jugant als carrers, a Balenyà. No parava mai a casa. Jugava molt a pilota, corria… Malauradament, no conservo amics de quan era petit. L’esport em va separar força dels amics de la infantesa” (aquesta última frase convé subratllar-la). Els qui el coneixen bé afirmen que mai no va ser un bon estudiant; ell ho admet sense cap mena de problema: “Era un estudiant normalet, no em tirava, em costava… M’anava traient les coses com podia. I la veritat és que rebia més d’una bronca per part dels meus pares”. El Melcior va anar a l’escola parroquial de Balenyà fins a cinquè d’EGB (era el curs més alt que s’hi impartia), llevat de tercer, que el va fer a l’escola Sant Albert de Vic (els antics Hermanos Maristas) per conveniència familiar. Sisè, setè i vuitè els va fer al col·legi públic Doctor Salarich de la capital d’Osona. Hi anava amb els seus germans grans, el Joan i el Francesc, generalment en tren. Quan va concloure l’EGB va matricular-se a l’Escola Industrial de Vic amb la intenció de cursar fusteria. Només hi va estar un any, tanmateix. I encara que, com els seus germans, ajudava el pare de tant en tant en algunes tasques del taller familiar, la bicicleta, que havia estat en els inicis un mer joc infantil, començava a poc a poc a ocupar espais cada vegada més intensos i decisius de la seva vida.

La forma en què el Melcior parla d’alguns aspectes del seu passat familiar és prou reveladora: “Jo crec que vaig tenir una infantesa bonica. Només el greu accident laboral del meu pare és una taca en la meva joia d’adolescent. Me’n vaig assabentar quan tornava de l’escola… La seva actitud, llavors i sempre, em va semblar un exemple de valentia en els moments dolents… Perquè ell va ser molt valent a l’hora d’agafar un negoci propi…” D’altra banda, en les seves paraules hi ha, constantment, reconeixença i gratitud cap als seus pares: “Dintre de les seves possibilitats ens van ajudar, a mi i als meus germans, al màxim”. I afegeix tot seguit: “De la meva mare n’he tret el nervi, i del meu pare he après a ficar-me a l’esquena les putades que m’han anat fent i a no perdre els nervis”. Ben mirat, un autoretrat immillorable.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!