fera ferotge
ÒSCAR GUÀRDIA
He de reconèixer que vaig anar a veure el musical Cop de Rock de Dagoll Dagom que actualment està en cartellera al Teatre Victòria de Barcelona havent llegit aquest post de Joan-Carles Doval, director de la discogràfica Picap, on assegura que Dagoll Dagom es va “apoderar de la idea” de fer un “musical dedicat al rock de finals dels 80 i principis dels 90” a “un grup de teatre petit, independent i sense subvencions” que tenen previst d’estrenar-lo al “Teatre Jardí de Figueres a primers d’any si aconsegueixen finançament”, i, on d’entre moltes altres coses assegura que Dagoll Dagom “sempre està a la ratlla de la il·legalitat en tantes i tantes coses”. També comenta que Sangtraït no va actuar mai al Mercat de Música Viva de Vic (tot i que després, als comentaris, reconeix que ho van fer l’any 2000 -i jo afegeixo que també ho van fer l’any 1990, aquí teniu la gravació-) ni al Senglar Rock per “dignitat”, cosa que encara no acabo d’entendre. Vaja, que el post no té pèrdua.
He de reconèixer que els musicals no són sang de la meva devoció. I he de reconèixer també que segurament no l’hagués anat a veure si no hagués set perquè em van regalar un parell d’entrades.
En definitiva, que tot i anar a veure Cop de Rock carregat d’escepticisme us el recomano. Us el recomano, sempre que us agradin els grups del mal anomenat Rock Català que es va gestar a finals dels 80, va esclatar als 90, i que avui en dia encara molts grups duen a la gropa aquesta etiqueta com una llosa de la qual tothom vol desprendre-se’n. [n’hi ha més]
Us la recomano perquè:
- No visitaran el vostre poble. L’escenografia és molt complexa i fer
rodar l’espectacle per Catalunya té un cost inadmissible, sempre segons
el director de la companyia Joan Lluís Bozzo. - La posada en escena és molt vistosa, fent que l’obra tingui ritme i sigui àgil. Dagoll Dagom és Dagoll Dagom, sempre recomanable!
- Les interpretacions dels actors i actrius són acceptables, i la banda
en directe, tot i ser per a tots el públics, no va caure en l’error d’edulcorar-ho tot exageradament. Podríem dir que m’esperava un pop-rock on
el rock no hi fos present, talment com la pel·lícula Rock&Cat, on
el rock només hi és en el títol. L’última cançó inèdita n’és l’exemple
del caràcter rocker per a tots els públics del musical. Aquesta cançó
sona al vídeo promocional que us deixo més avall. - El fil argumental és exageradament tòpic i previsible, però potser és
el de menys. L’important són les cançons i l’espectacle global.
Deixar-se endur per les cançons i els records i no buscar-hi res més
enllà. Passar una bona estona i prou, com la resta de musicals que han
visitat Barcelona recentment i que estan tant de moda últimament. No cal
ser tant exigents només amb nosaltres mateixos. - L’obra intenta dibuixar els Països Catalans amb l’accent dels actors i
reflectir d’aquesta manera com el moviment del Rock Català es va gestar
a finals dels 80 a comarques. - En ocasions l’obra sembla un homenatge només a 4 grups, però també
trobem perles com Calva’t de Duble Buble, els Teus Ulls Glaucs de
Glaucs o Foc al Cor de Bars, tot i que hi vaig trobar a faltar grups com Sangtraït,
Umpah-Pah, Tancat per Defunció, Wilside, N’gai N’gai… grups de finals dels 80 i
principis del 90, època on per mi s’emmarca el Rock Català, i no tant
grups com Gossos, Whiskyn’s o Brams que per mi són posteriors a tota
aquella moguda.
El que no em va agrada són dues coses, la primera molt subjectiva i la segona, segurament, una fotesa meva:
- No trobo gaire apropiat fer ara un homenatge al Rock Català. Anar
un dia a veure un homenatge al Rock Català i a l’endemà anar a veure un
concert d’Els Pets o Lax’n’busto és una mica incongruent. Potser si
haguessin passats molts més anys o aquella època estigués totalment
enterrada ho trobaria una mica més lògic, però aquest fet crec que el
que fa és exacerbar encara més els estigmes sempre pejoratius que du
l’etiqueta de Rock Català. El que hauríem de fer és apostar pel Rock en
Català i no fer-li homenatges. Cal reivindicar que grups com Els Pets,
Lax’n’busto, Gossos, Brams, Pep Sala, Marc Parrot, Jofre Bardagí, Cris
Juanico, Joan Masdéu (Sopa de Cabra?) segueixen en plena forma, i tot i
que ja no estan tant de moda continuen fent coses interessants. Ha
d’haver-hi espai per tots els estils i fugir de modes. Precisament, el
que va fer decaure el moviment del Rock Català va ser això, el boom que va
portar a la conseqüent crisi a continuació, on es va passar de trobar
grups a sotes les pedres que s’afegien a la moda del Rock
Català a passar a cantar en castellà i anglès. Han hagut de passar molts anys
per normalitzar l’escena i per tornar a cantar amb la llengua materna en
tots el estils. Fem un pas més d’una vegada, no? - L’anacronisme constant de l’obra. L’obra s’estructura en dues
parts, la primera l’any 1992 (l’any de Wembley) i la segona el 2004
(l’any del Fòrum de les Cultures). Crec que és un error situar en un
temps específic l’obra, potser explicar el moviment d’una forma més
atemporal hagués set més encertat, tot i que l’obra intenta explicar
l’inici del moviment iniciat a comarques a finals dels 80, el boom de
principis del 90 a la capital i la posterior decadència arreu del País,
utilitzant com a paral·lelisme l’eufòria olímpica i la decadència
del Fòrum 2004. Bé, molt complex tot plegat per explicar-ho amb
cançons. Foteses meves. Encara que celebrar el gol de Koeman amb el
Bon dia d’Els Pets (1997) o Brindis de Brams (1999) és una mica
incongruent. Tot i que, repeteixo, segurament és ser massa exigent amb
nosaltres mateixos, i no cal.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jay – canvas art