ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

La primera cosa que he de dir és que no entenc massa com funcionen els vents. Suposo que deu ser una cosa de la calor que va bellugar l’aire. No sé si també té a veure amb el moviment de la terra que fa que l’aire es bellugui, però em sembla que no ( perquè llavors, si la terra sempre està en un doble moviment, al seu voltant i al voltant del sol, sempre faria vent i jo diria que no és així ). Encara entenc menys quin vent és cada vent. M’encanten els seus noms en català –gregal, garbí, tramuntana, llebeig, llevant, migjorn etc…-  i, al meu poble, seré i marinada, perquè és veu que al meu poble, a més dels vents que hi ha arreu del país, n’hi ha dos més que són precisament els del meu poble, Santa Coloma de Queralt.

La segona cosa que he de dir és que de Sibèria en sé molt poca cosa. Sé que és el lloc on  hi ha una de les pressons més dures del planeta ( els argentins també en van col.locar una a la Patagònia ), que hi estigué Dostievski i que hi fa un fred que pela.

Entre unes coses i unes altres no sabria explicar com pot ser que a la Sibèria es crei un vent glacial, brutalment glacial i encara menys per quins set sous aquest vent brutalment fred ha de venir a parar a una ciutat tant temperada i civilitzada com Barcelona. Ja es veu que Barcelona no fa pel vent siberià i el vent siberià no fa per Barcelona.

No és que a la nostra ciutat no hi faci mai fred, tot i que els vells diuen que abans en feia més (i, a més, ho diuen amb orgull, com si hom pogués estar orgullós del fred o de la calor), però el cas és que de tant en tant en fa. En Josep Pla, per exemple, es queixava de que n’havia passat molt i la meva dona, que també és fredolica de mena, se’n continua queixant. A casa dels meus pares, que era una fleca, el meu pare i el gat es passaven més de mig hivern a la paret del forn ben calentons. El meu pare fumava i rumiava i el gat rumiava i de tant en tant caçava algun ratolí, que per a això el teniem.

Els quatre o cinc dies de fred que tenim durant tot l’any a Barcelona els tenim quan el termòmetre baixa dels 10 graus. Res a veure amb el que passa amb bona part de la resta de Catalunya que consideren que a Barcelona no hi fa mai fred. I encara menys res a veure amb el que passa a la Sibèria on es veu que de la majoria d’hiverns arriben a temperatures inferiors a 50 sota zero. Segons el meu pare això justificava que els russos beguèssim tant alcohol. No sé. El que si sé és que si a Barcelona un dia estiguèssim a la meitat, és a dir, a 25 sota zero, tots ens moririem de l’ensurt. Deia Pla que els noruegs, pel simple fet de viure a Noruega, havien de ser considerats tots uns herois. Doncs imagina’t els siberians.

Doncs ara resulta vents siberians han visitat Barcelona i no són benvinguts. No són benvinguts perquè fa un parell d’anys va caure una nevada a la ciutat, va quallar i es va muntar un embolic de Maria Santíssima. Fins llavors, quan nevava, els barcelonins sortien una estona a jugar amb la neu i després tornaven a casa sans i estalvis i contents com criatures. Però fa dos anys la ciutat va quedar feta una piltrafa. No funcionaven els transports públics, hi havia cotxes i autobusos abandonats als mig dels carrers, els arbres queien pel pes de la neu i la guàrdia urbana, els mossos i l’exèrcit s’havien amagat ben amagadets als seus caus. Tothom s’ho va haver de muntar com va poder per a tornar a casa o per a que tornèssin a casa les criatures o pel que fos. Una immensa vergonya.

Aquest any, que dels partits que governaven ja no en queda cap en el govern, els nous governants convergents han decidit aplicar l’estratègia contrària, és a dir, la del seny i la prevenció. Abans de que nevi han prenvingut tothom, han fet marxar els nanos de les escoles de per sobre de la diagonal a les tres del migdia, han advertit als ciutadans que no agafin el cotxe, han tirat sal pels carrers i suposo que hauran posat els corresponents ciris als corresponents sants per a que no passi res, perquè si neva com va nevar em temo que malgrat les previsions a l’un o a l’altre li tocaria el rebre.

El vent siberià és com el no d’una dona que estimes, un vent que et fa mal, que t’entra pels sentits i que acaba fent niu a l’ànima. El vent siberià, perllongat en el temps, segur que causa greus depresions que també es deuen voler curar amb l’alcohol.  El vent siberià recorda que al fons del fons de l’infern de Dant Satanàs jau en una petita gàbia de glaç al que no arriba l’escalfor de cap caldera.

Barcelona queda feta una coca quan la visita el vent siberià. Però què és el que deu pensar el vent siberià de Barcelona? Després de tants quilòmetres, després de tants de freds, no l’atempera, no el civilitza veure el somrís menestral de Barcelona? Doncs la veritat, sembla que de moment no.