ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

De tant en tant em topo amb escrits anticlericals que em deixen esparverat. A aquestes alçades de la pel.lícula hom pot ser creient o no creint, catòlic o protestant, musulmà o ateu o budista o el que sigui però penso que ignorar el paper central, essencial, insubstituïble que ha tingut el cristianisme a Occident és senzillament una ximpleria.

Quan dius això els que van de molt científics per la vida – sense adornar-se que el cientificisme és un dogma com un altre – et diuen que defenses el pensament màgic. Coi. O sigui que afirmar que la història d’Europa del segle I ençà sense la església catòlica haguès estat diferent –no dic ni pitjor ni millor – és un pensament màgic? No fotem, que llegeixin una miqueta més aquests científics de pa sucat amb oli, que viatgin una mica, que escoltin una mica de música i que no ens vinguin a tocar el que no sona.

Es clar que cal distingir molt ben distingit entre el que és la religió cristiana i el pensament cristià. Són dues coses molt diferents. En qualsevol religió –i de fet en qualsevol dogma, en el dels cientificistes també – hi apareix el pensament màgic. Màgic en el sentit que tot d’una et donen la resposta a tot i per a tot. T’espliquen com han anat les coses des de l’inici del temps fins ara mateix.

El pensament cristià és una cosa diferent. El pensament cristià és el que es deriva de l’ensenyament de Moisès i queda reformulat després per Jesús i finalment per l’església. Aquest pensament no només és teològic, sinó que també és social, psicològic, ètic, estètic, etc… I precisament quan jo em defineixo com a cristià ho faig molt més en aquest segón sentit – els meus valors són els valors cristians – que no pas en el primer – fet i fet, jo sóc agnòstic -.

Que Moisès s’inventès el llibre del Gènesi, que Maria no fos verge, que Jesús no multipliquès els pans i els peixos, ni caminés sobre les aigües, ni guarís els malalts, ni resucités al tercer dia – coses que jo tendeixo a no creure – no treuen ni un bri de raó a paraules com aquestes:

Benaurances (Mateu 5:3-12):

§  Benaventurats els pobres d’esperit: perquè d’ells és el regne dels cels. (Versicle 3)

§  Benaventurats els mansos: perquè ells posseiran la terra. (Versicle 4)

§  Benaventurats els quals ploren: perquè ells seran consolats. (Versicle 5)

§  Benaventurats els quals tenen fam i sed de justícia: perquè ells seran sadollats. (Versicle 6)

§  Benaventurats els misericordiosos: perquè ells obtindran misericòrdia. (Versicle 7)

§  Benaventurats els nets de cor: perquè ells veuran a Déu. (Versicle 8)

§  Benaventurats els pacífics: perquè ells seran dits fills de Déu. (Versicle 9)

§  Benaventurats els quals pateixen persecució per la justícia, doncs d’ells és el regne dels cels. (Versicle 10)

Doncs mira, jo crec que Jesús no era Déu però que aquest programa encara no ha estat superat per ningú. I mira que si Jesús no era un Déu si que era un geni perquè dir tantes coses, tant ben dites, tan rodones, amb tant poques paraules és un miracle. Opino que fins que no assolim això la humanitat serà imperfecta, simplement. I ens queda moltíssim.

Llavors venen aquells i ens expliquen les xacres de l’església i els mérits de moltes persones anticlericals. I ho fan, pobrets, com si descobríssin la sopa d’all. I vet aquí que a aquests senyors ja els hi va contestar un bisbe d’Hipona que es deia Agustí i que continua sent una de les pedres fonamentals del pensament occidental:  “L’Església té fills entre els seus enemics i enemics entre els seusfills “ o sigui que tot això és més vell que l’anar a peu i potser amb gent que no ha llegit a Sant Agustí i Sant Tomàs ( com a Plató i Aristòtil ), no val massa la pena discutir-hi gaire seriosament.

L’església és una obra humana. I com a obra humana ha aconseguit fites immenses a tots els nivells però també ha patit grans xacres. Podem pensar en les creuades, en la inquisició, en el nacional-catolicisme,  l’Opus o el Sum sum corda.  Molt bé.

Molt bé. A la sàvia Grècia i a l’industriosa Roma quantes guerres hi va haver? Quants homes van ser llençats als lleons? Quants van morir al circ? Quants van ser tractats de coses mobles? La immensa majora de la població. I, malgrat tot, la gent parla de Grècia i de Roma com l’alfa de la civilització occidental. Si volem ser justos haurem d’esborrar tots els seus mérits.

El mateix podem dir de la revolució francesa, de la revolució industrial i més van que no parlem de les revolucions marxistes. Tampoc no hauriem de gratar gaire en la història per veure què van fer els anarquistes quan es van apoderar de Barcelona: la van convertir en la ciutat de les bombes.

Si de tots aquests moviments podem agafar la seva part positiva – en el cas de que la tinguin, és clar – no sé perquè no podem adoptar el mateix eclecticisme amb el cristianisme quan, a més, el cristianisme és la gran idea que ha conformat Occident.

Però la discussió és inútil. Com també va escriure Sant Agustí: “Per a aquell que vulgui creure tinc mil proves, però per al que no vulgui creure no tinc cap” i jo no aspiro a la santedat per a tenir la paciència de convèncer a qui no vol veure el que és evident.

Per veure el que és evident només cal anar a qualsevol indret del nostre continent i veure si hi ha una església o no. I veure la seva manera de pensar i analitzar si hi ha una influència cristiana o no ( i si és que no, d’on surt ). Escoltar les seves cançons i veure si les seves lletres fan referència a Jesús o no. Escoltar les seves converses i veure quantes vegades surten expresions derivades del cristianisme. Etc…

I tota la resta em temo que és una ignorància perseverant i una mala literatura. “Per a aquell que vulgui creure tinc mil proves, però per al que no vulgui creure no tinc cap.” Que Déu em perdoni per discutir contra els que neguen les evidències. Se suposa que som al món per aprofitar el temps.