ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

 L’única explicació que li trobo a que Gallardón, ministre de justícia de Rajoy, ara ens surti amb això de la reinstauració de la cadena perpètua pels delictes més greus és que es vulgui fer el simpàtic amb l’ala més reaccionària i franquista del seu partit. No sé si se n’adona, però, que el que pot guanyar per aquesta banda el descentra i fa que els liberals el mirem amb una profunda antipatia.

Gallardón és un jurista el suficientment culte i llegit com per a saber que la cadena perpètua és va instaurar com a alternativa a la pena de mort i, per tant, en el seu moment va ser una mesura progressista ja que evitava els crims de l’estat en les persones dels comdemnats. Però això mateix vol dir que en aquells països on la pena de mort no existeix –com en el cas d’Espanya excepte en el supòsit de guerra- reintroduir aquesta mesura seria quelcom reaccionari i que xocaria frontalment amb el que diu la constitució espanyola que ha de ser la finalitat de la privació de llibertat: la reinserció social.

Per què si una persona es condemnada a cadena perpètua és evident que no hi ha reinserció social possible. La persona passarà els anys que li queden a la presó matant el temps el millor que pugui i mai no serà reinsertit a la societat amb la qual cosa la presó ja no tindrà una finalitat educativa sinó que servirà per a treure de la circulació social un malfactor que les lleis i els tribunals consideren incurable.

S’ha de distingir entre malalts i delinqüents. Quan una persona està malalta cal que vagi al metge i, si cal, que estigui ingressat a un centre mèdic. I amb això jo hi estic d’acord: es evident que si una persona ha cotmès un delicte perquè està malalt, abans que torni a ser lliure, cal que estigui curat. Però assimilar aquesta situació a la de la cadena perpètua és com sumar rellotges i pops: em sembla massa evident per insistir-hi gaire.

Es curiós que la victòria del neofranquisme juancarlista a Espanya ens ha posat en una situació ideològica en que sovint naveguem contra les corrents de la història, si més no pel que fa a Europa, que és –o hauria de ser- el nostre marc ideològic: quan a les càtedres de dret penal europees es discuteix si les penes privatives de llibertat són les óptimes per a resocialitzar –o socialitzar directament- els presos, vet aquí que a Madrid surt un ministre i es treu de la xistera la proposta de la cadena perpètua. Mare meva!

De tota manera no crec que la mesura que està proposant Gallardón s’acabi imposant i, si s’imposa, no crec que duri gaire. En primer lloc és evident que tindrà una contestació a nivell popular i acadèmit frontal. En segon lloc és evident que a nivell internacional es tornarà a donar l’imatge de que Àfrica comença als Pirineus i això, per molt africanista que fos Franco i els seus, no crec que ho vulguin els del PP.

Però, finalment, penso que l’argument decissiu serà l’econòmic. Condemnar una persona a cadena perpètua val una quantitat de calés brutal. No sé si l’estat s’ho pot permetre però jo diria que no i, en tot cas, penso que sempre li anirà millor un ciutadà que no només no haurà de mantenir sinó que, amb sort, fins i tot pagarà impostos.

Gallardón, Gallardón…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!