Article de Ramon Tremosa publicat a l’Observatori de l’Estatut
L’article 206.1 del nou Estatut afirma que els recursos de la Generalitat per a finançar els seus serveis i competències es basaran en criteris de “necessitats de despesa”. Aquesta expressió és pròpia del model de finançament de l’anomenat règim comú. Totes les comunitats, llevat de Navarra i el País Basc, configuren una taula de finançament autonòmic amb el Govern central en el marc del Consejo General de Política Fiscal y Financiera, d’acord amb la LOFCA (Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes) de 1980.
Catalunya volia defugir amb el nou Estatut aquest marc de negociació multilateral, a la qual s’han afegit ara Ceuta i Melilla, elevades a ciutats autònomes. Històricament aquest marc de negociació ha estat una ratera per als interessos financers de la Generalitat catalana. Com deia López-Casasnovas dimecres passat a la UB, és impossible que Catalunya pugui fer valer els seus criteris en aquesta taula a disset: el Govern central de torn sempre hi articula, per mitjà de les autonomies que controla, un front contra les aspiracions catalanes.
Aquesta setmana s’ha convocat una vaga a la sanitat catalana: l’augment de la població immigrant, dels turistes a l’estiu i dels desplaçats d’altres autonomies està comportant una forta pressió assistencial, que allarga dia sí, dia també, les jornades laborals del personal sanitari català. Una amiga meva ha tingut un familiar que ha entrat i ha sortit d’un gran hospital públic barceloní i em confirma la impressió d’insuficiència clara de recursos, molt més que de mala gestió: llargues hores d’espera en passadissos, metges que han de fer trucades a pacients, infermeres desbordades… Però quan el conseller català ha plantejat, l’estiu passat, a les altres comunitats autònomes els motius pels quals creix la despesa anual en la sanitat catalana, un conseller d’una autonomia sobrefinançada es permet de dir que “es nega a finançar, amb els `seus’ impostos, el `despilfarro’ dels catalans”.
D’aquest marc de negociació multilateral no en sortim, sinó que es confirma en el nou Estatut de gener de 2006. Una comparació amb l’Estatut de 1979 em sembla difícil de fer: aquest darrer és un text molt genèric en finançament, perquè no hi havia experiència d’autogovern, i contrasta amb l’exactitud i la precisió dels articles del nou finançament, d’indissimulable inspiració en la LOFCA.
‘Els impostos totals que pagarem enguany els catalans se situaran entre 60.000 i 66.000 milions d’euros (10-11 bilions ptes.), un 85 % dels quals seran recaptats pel Govern central. I la despesa pública total a Catalunya enguany amb prou feines se situarà entre 45.000 i 50.000 milions d’euros (7’5-8’5 bilions ptes.)’
Per això, els guanys finals del nou finançament no es poden conèixer, ja que depenen en darrer terme del fons de suficiència que fixa unilateralment l’Estat. Fons al qual ja ens han dit que Catalunya hi aportarà recursos, en lloc de rebre’n com fins ara. Si en el futur la sanitat catalana va molt escanyada i es considera que gastem massa diners en cultura i televisió catalanes, se’ns pot dir que el nostre no és un problema de manca de recursos, sinó de la seva mala assignació, perquè ja ha estat anivellat el finançament per capita d’acord amb les “necessitats de despesa”. I què passarà si el PSOE obté la majoria absoluta a Madrid? Mentre consellers d’altres comunitats poden acabar definint els recursos finals de la Generalitat, el president ZP estarà fent història amunt i avall amb l’alto el foc d’ETA i no tindrà temps per perdre amb aquesta nosa permanent del finançament català.
El centre Unesco de Catalunya resumeix prou bé el nou Estatut: tot i millorar en reconeixement, per bé que “en la forma que estableixi la normativa corresponent” (article 198), el nou finançament no el blinda de l’hostilitat d’una majoria absoluta a Madrid. El tancament de Ràdio 4 és tot un símptoma de la sensibilitat real de ZP amb la llengua i cultura catalanes i el centre Unesco ja ha rebut un primer avís del PSC en aquesta legislatura.
Manca de transparència
Caldria que les reunions del Consejo fossin públiques, per a veure els arguments utilitzats per a definir les necessitats de despesa: si bé la LOFCA dóna molta primacia a la població (Andalusia), és en la definició dels criteris correctors on cadascú escombra cap a casa. Però aquí topem novament amb la manca de transparència, com passa amb les balances fiscals, els beneficis de l’aeroport del Prat o les inspeccions de l’Agència Tributària de l’Estat per territoris. I així ara se’ns ofereix passar del 40 % al 58 % en els impostos especials, al mateix temps que l’Agència Tributària estatal acaba de publicar que de 2003 a 2004 la recaptació d’aquests impostos a Catalunya ha disminuït un 21 %, en passar de 977 a 777 milions d’euros (www.mineco.es): com ho comprovem, sense agència tributària pròpia?
No n’hi ha prou de dir que el finançament és federal o és bo sense cap xifra. Tenint en compte com ha actuat el Govern central espanyol des de 1980, mani qui el mani, costa molt tornar a donar un altre xec en blanc. És cert que el pressupost de la Generalitat arriba enguany als 30.000 milions d’euros (5 bilions ptes.), el més alt de la història. A falta de dades oficials i segons estimacions pròpies, però, els impostos totals que pagarem enguany els catalans se situaran entre 60.000 i 66.000 milions d’euros (10-11 bilions ptes.), un 85 % dels quals seran recaptats pel Govern central. I la despesa pública total a Catalunya enguany amb prou feines se situarà entre 45.000 i 50.000 milions d’euros (7’5-8’5 bilions ptes.).
Mentrestant a Espanya hi ha la sensació que ara sí, que aquesta vegada els catalans han ficat la mà a la caixa de debò. El model final de finançament del nou Estatut, però, és quasi íntegrament el del PSOE.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!