En construcció

Diuen que en una visita a Madrid, varen demanar a Salvador Dalí què era allò que més li havia agradat del museu del Prado, ell ràpidament va respondre: “la buidor del cel de les Menines”. Mentre el periodista buscava en la seva ment el quadre de Velázquez (que no té cel) el geni ja parlava d’una altra cosa. 

Al periodista li varen menester un parell de minuts per adonar-se d’allò que el Sr. Dalí, no havia volgut dir: que no li agradava el Prado, però el desenllaç havia quedat, en tot cas, per a una propera entrevista.

Una cosa semblant em va passar dies enrere quan sentia parlar, en el congrés del seu partit,  al molt honorable president.

S’adreçava als seus militants i els proposava un viatge cap a Ítaca. He de confessar que en sentir aquesta invitació a viatjar, tots plegats,  amb aquesta il·lusió tan geminada, tan abrandada i convincent,  em vaig posar immediatament a fer la motxilla. Mentrestant anava cercant a la ment el poema d’en Kavafis aquella versió d’en Llach, tan afortunada.

Com bé recordareu , el poema posa èmfasi en el propi viatge “ple d’aventures, ple de coneixences…” el destí, en aquest cas, no és important.

I vaig pensar en el nostre molt honorable timoner, que hores d’ara, ja superat el naufragi del Costa Concòrdia, retorna a la seva afició per les metàfores marineres, portant-nos a navegar per una ruta a on gaudir de grans aventures i fer grans coneixences.

Un viatge èpic sense destí,  a on viure grans aventures, com la d’accedir a un habitatge o a una feina, l’aventura de sobreviure dia rere dia amb els preus de la llum, l’aigua i la benzina a l’alça permanent, l’aventura d’anar al metge, o a l’escola, l’aventura de parlar, entre l’esquizofrènia de defensar la llengua i de conviure amb alguns companys, l’aventura de viatjar en rodalíes.

I les coneixences?, coneixerem el retorn de prendre l’aigua de la font? de portar l’entrepà a tot arreu i de gaudir de la llar, hores i hores de gaudi de la llar, per tal de no treure el moneder de la butxaca?  I l’aventura de manifestar-se sense saber si els mossos són mossos o van d’amagatotis? Estic desitjant llegir detingudament el programa de viatge.

Les seves aventures, molt honorable, tenen forma de pacte impossible: com pactar amb el lladre o fer el pacte “nacional” contra la pobresa  (i si fem un pacte internacional i demanem solidaritat al veí espanyol?) i coneixences, més coneixences: coneixerem els  nous pobres, la pobresa emergent, que diuen vostès, que són mestres en embellir el llenguatge, i els amics d’arreu que coneixeran els nostres fills, ara que es veuen obligats a emigrar, bé, disculpi molt honorable timoner, el que volia dir és que marxaran a conèixer  món, a viure grans aventures, aniran a… Ítaca.

El concepte màgic, però, en el discurs més agosarat del seu congrés, va ser això de: nació i estat propi.

A aquestes alçades ja us heu adonat que les paraules convergents, em grinyolen per defecte, i si, si, ja sé que reconeixen Catalunya com a nació, molt em temo que per ells sigui nació oprimida, nació empobrida, miserablement menystinguda, però nació al cap i a la fi, només faltaria!

Ara bé, m’agradaria que m’aclarissin, de forma contundent (ep! Si no és demanar massa) què volen dir vostès amb això de l’Estat Propi, no fos cas que fos l’estat espanyol, el que després de 300 anys de robatori i definitivament, ens proposin que ens el sentim propi, això si que seria gran! una aventura! Ítaca!

I, posats a demanar, també agrairia que  vostè,  molt honorable timoner, pronunciés el mot independència,  una paraula que tots entenem i que té un significat inequívoc: independència… Oi que sona bé?

Independència sona a futur ple de vida, a domini del propi destí, a concreció i honestedat, a camí curt i estació propera.

Independència vol dir llibertat,  ser adults,  disposar dels nostres diners,  no deixar-nos robar ni entabanar. Independència vol dir full de ruta, dret a decidir i a actuar en conseqüència, vol dir posar rumb a la direcció adequada i no romandre, navegant en cercles, en un “tomba i gira” permanent i vergonyant.

Endavant, molt honorable,  si ens proposeu sortir plegats de la drassana per navegar sense escales, rumb a l’Estat Propi Català o a la Independència de Catalunya o a Catalunya, el nou estat d’Europa; si és així, sigueu benvingut molt estimat i honorable Sr. Timoner, al gran vaixell de la llibertat!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!