Dijous passat, al Sant Andreu teatre hi feien dansa contemporània, i com que la meva germana és aficionada va treure entrades i vam anar-hi.
La veritat és que no hi anava gaire convençuda. D’alguna manera relacionava la música contemporània amb la dansa contemporània, i com que la primera no m’acaba de fer el pes, pensava que la dansa tampoc m’agradaria. Però anava equivocada.
L’espectacle s’anomenava De cap a peus i és de la companyia que porta el mateix nom. Estava format per 5 històries diferents unes de les altres.
A les 21:30 en punt, s’apaguen els llums i comença l’espectacle.
Només amb la primera història ja m’enganxen. Fantàstic! Em sentia com els els nens de la classe quan els hi explico un conte, però aquest cop el conte me l’explicaven a través del cos i de la música. Per sorpresa meva, la música no tenia res a veure amb la música contemporània, era tranquil·la, agradable i relaxant, tipus la que a vegades posen a les tendes de Natura. La posada en escena era molt bona, tota l’escenografia estava molt ven pensada, i les ballarines ho van fer molt bé.
De les 5 histories la que em va xocar més va ser la segona anomenada TUMBLEWEED, ja un dels ballarins va sortir a l’escenari amb patins de rodes. Va ballar amb ells posats, va fer totes les piruetes que de petita veia a la tele, però aquest cop les veia en directa i a dalt d’un escenari petit com és el del teatre de Sant Andreu. Però el que em va agradar més, a nivell estètic, era UNIUN…..MIG. Segons la meva imaginació representaven uns nenúfars. Va ser molt maco!!!
La reflexió de tot això que he explicat, és que realment no podem decidir si una cosa ens agrada o no, si no l’hem viscut abans. Pel que fa a mi ara puc dir que la dansa contemporània m’agrada, ara només em toca anar-la a veure de tant en tant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!