Dissabte ens llevàvem a Levanto amb el neguit que sovint es té quan una està de viatge i vol fer moltes coses. Aquell dia ens esperava una caminada de 5 hores pel Parc nacional de la Chinque Terra. Però primer de tot un bon esmorzar, preparat per la dolça Fabianna, ens esperava a la terrassa, croissants, melmelades i capuchinos. Fantàstic!!!
Amb la panxa plena i amb ganes de conèixer un nou lloc, les quatre férem camí cap a l’estació, per agafar un tren direcció a Monterosso, allà començava la passejada. ( n’hi ha més)
Monterosso, és el primer poble que forma part del parc. És petitó i té la sort de conservar la seva fisonomia, encara que estigui plegat de turistes. El primer que vam fer al baixar del tren fou comprar un mapa, per tal de situar-nos en el terreny. Així que amb el mapa comprat i a la butxaca vam voler agafar el camí que ens portava cap al següent poble, fent però abans una paradetra al centre del poble i fer les primeres fotos.
El camí començava força bé, unes escales que baixaven, però de seguida les escales van pujar i pujar i pujar fins arribar a dalt del penya segat. El paisatge és preciós, són tot de penya segats carregats de balcons de vinyes, masies mig penjades al buit i alguna torra de vigilància, et fa pensar tot d’un plegat amb el poema de Josep Maria de Segarra Vinyes verdes vora el mar, el qual en Lluís Llach li va posar música. Tot el camí entre Monterosso i Vernazza dura unes dues horetes tot aturant-te de tant en tant per respirar o fer alguna foto. Una curiositat que ens varem trobar fou que al costat del camí nostra hi havia una especie de via que ens va fer rumiar durant tot el camí perquè deuria servir i al final ho vam tenir claríssim, per portar els raïms d’una vinya a l’altra sense fer cap mena d’esforç al caminar. Naturalment a aquesta conclusió hi arribarem quan vam veure una màquina que tirava una espècia de vagons. Realment ens vam quedar estorades.
Finalment i al cap de les dues horetes arribàvem a Vernazza. L’arribada és preciosa, a mesura que t’hi apropes vas veient el poble entremig de les vinyes i els pins i el mar blau i clar de fons. Vam arribar tant exhaustes, de tantes escales que pujaven, que el primer que varem fer va ser tastar una pizza i descansar en el moll, entremig de tota una multitud de turistes italians. Un cop amb la panxa ben plena vam fer cap al poble, això si, primer de tot ens varem aturar per tastar els gelats italians, no hi ha color amb els d’aquí…
Caminant entremig dels carrerons i amb roba estesa sobre els nostres caps, vam fer rumb cap al camí del següent poble. La pujada ja no era tant forta, ja no hi havia tantes escales, el camí era cada cop més de sorres i pedres que anaven vorejant boscos i vinyes. Amb poc menys d’hora i mitja ens plantàvem a Corniglia. És el poble més petit de tots i l’únic que no té port ja que està dalt de tot del penya segat, però això si, que té un balcó amb unes vistes meravelloses, on pots veure clarament tot el que has caminat i tot el que et queda, a part d’encisar-te amb el mar, les roques i les onades. Vam visitar ràpidament el poble ja que ens en quedaven encara dos pobles per visitar i les cames començaven a tremolar. El camí cap a Manarola comença amb unes escales que baixen tot el penya segat, i quan arribes arran de mar comença el camí. El paisatge ha canviat una mica, ja no hi ha tanta vinya sinó més pi o alzina. El camí és més planer, ja no hi ha tanta pujada i baixada i amb una horeta estàs a Manarola.
Aquest poble et sorprèn només d’arribar-hi. També està situat a dalt del penya segat, però la sorpresa és que té port. La plaça centre del poble està plena de barques aparcades que esperen que una grua les baixi fins al mar. Tot esperant que arribés alguna barca per veure l’espectacle, vam seure a una de les terrasses a degustar una copeta de vi del país i unes olives, realment boníssims. I finalment vam tenir la sort de veure com ho feien. Un cop vist l’espectacle i abans que comencés a caure el sol, buscàrem el camí que ens portava a l’últim poble Riomaggiore.
Aquesta part del camí és la més fàcil, és simplement mitja hora passejant al bell mig de la muntanya i vorejant el mar, en un passeig que han anomenat el Camí de l’amor. Naturalment amb el nom i l’hora que era estava ple de parelles que caminaven tranquil·lament abraçats esperant que el sol anés desapareixent a poc a poc. En el camí et trobes un túnel tot ple d’escrits o dibuixos d’enamorats que deixaven pales el que sentien en aquell moment. Després d’intentar llegir alguns dels escrits i fer fotos a la posta de sol, arribàvem cansadíssimes a Riomaggiore. Allà agafàvem un tren que ens tornaria a portar cap a Levanto, on un sopar fantàstic i una nit tranquil·la ens esperava.
( Continuarà)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!