Músics a Palestina

[Per Nabil]

Aixecar-se després d’un concert sol ser un procediment no massa agradable, però quan l’hora a la que ens aixequem són les 10:00, no hi ha cap problema! Em llevo i de camí cap al lavabo 3 familiars em paren per dir-me que em faran l’esmorzar. Conscient com sóc que no hi haurà manera de convèncer-les del contrari, accepto el gest i prenc un got de llet amb mel i una figa, cosa que, al parer de la meva àvia, és insuficient per a un home com jo. Entro a dutxar-me, s’aixequen Robert i Gironés, i vaig a buscar a Ramos, Piti i Víctor.

Els altres 6 companys, Álex, Irene, Maria, Cesk, Pau i Xavi arriben tot just després, i quan ja estem anant cap a la plajta, on la gent vol prendre el bany, l’Àlex crida a la porta de la meva consciència i em fa recordar que estem aquí per passar-ho bé, però també per aprofitar el temps i aprendre de la gent que viu a aquesta terra i que ens pot explicar millor que ningú quina és la situació concreta. Em proposa contactar amb algun membre de l’AND, i mitjançant la meva àngel de la guarda del viatge, la meva cosina Lora, ho aconsegueixo. Al cap de mitja hora d’haver començat a banyar-se la gent, ja els estic treient del mar, i amb pareos, pantalons curts i bermudes anem a veure al quart membre per la llista d’aquest partit, que desgraciadament es va quedar fora del parlament, ja que van acabar entrant-ne 3. Es diu Sheikh Abbas, i acompanyat d’Abu Jihad, un altre membre del mateix partit, ens fan una exposició magistral de la situació de les polítiques de segregació que viuen els ciutadans d’Akka: escoles separades pels nens palestins (musulmans i cristians) i els jueus, on les dels àrabs estan superpoblades (1.500 alumnes per només dues escoles) mentre que en el cas dels nens jueus, es tracta de 1.800 alumnes repartits en… 11 escoles! La seva exposició es tan brillant que provoca la curiositat de tot el grup, i l’audiència/entrevista, que en principi anava a ser d’una mitja horeta, s’allarga una mica més. Ens expliquen que els objectius de treball del seu partit són diversos, i entre els més importants, que l’autoritat israeliana respecti els seus drets com a minoria que són, i que desapareixi la discriminació o política de doble standard entre àrabs i jueus. Ens fan lliurament d’una sèrie de samarretes, i Piti té la seva entrevista particular amb el Shekh Abbas.

Posteriorment anem a dinar a un restaurant, pactem un preu amb el metre i mengem amb la tranquil·litat d’estar cuidant el pressupost del viatge, que en els darrers dos dies havia minvat bastant, amb la corresponent preocupació de la nostra magnífica tresorera Irene. Tot seguit anem cap a casa de la meva àvia, ens dutxem, consultem internet i finalment ens acomiadem i anem cap al mateix lloc on ens va deixar el nostre taxista, el Muhammad. Com que no ha arribat encara, fem un concert improvisat a la platja, honorant a Sau amb el Boig per tu, i altres cançons. La humitat del vent del mar acaba amb una corda trencada del Víctor i una de la meva guitarra, però no és cap problema, perquè ens sobren cordes de recanvi.

Finalment arriba el taxi, i ens posem en marxa cap a Jerusalem. El conductor ens dona una volta bastant considerable, i em pregunto si és perquè s’ha perdut o és perquè els camins i les carreteres mai no són una ciència exacta ni estable en aquesta terra. De seguida arribo a la conclusió que es tracta del primer cas, ja que en un moment determinat, estem a una carretera en direcció a… Haifa, és a dir, direcció contrària.

Tot i això, la tornada es fa molt amena perquè el company ens porta a la part més alta de la ciutat de Haifa per tenir una visió panoràmica de la mateixa. Alhora, veiem el parc dels Bahais. Finalment, i de camí ara sí cap a Jerusalem, el taxista ens explica una història personal realment rocambolesca que aixeca comentaris del respectable com ara “és un crack!!” i demés.

En arribar a Jerusalem, anem a sopar al restaurant que hi ha a la sortida de la porta de Damasc, i finalment, cansats després del llarg trajecte, tornem a casa (Uouououo), amb una parada prèvia dels companys del grup que volen, després de dos dies de dejú interminable, fotre’s una bona birra fresqueta! Fins a la següent crònica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!