En totes les situacions de crisi
En totes les situacions de crisi, l’única manera de redreçar la situació és anar a l’arrel del problema. Detectar allò que n’és la causa i esmenar-ho.
Vivim en una societat tan confosa que anar a l’arrel dels problemes fa basarda perquè sovint posaria en qüestió tot el sistema. Per això ens limitem a posar pedaços, que només fan més dramàtica i evident l’ensulciada.
En el cas concret del nostre poble, aquesta manera d’actuar, la filosofia del "qui dia passa, any empeny" és tan escandalosa que clama al cel.
Els "nostres" prohoms de la política proclamen a tort i a dret, com a remei de tots els mals que ens afligeixen, la instauració de la Catalunya social. Hipòcrites! Com si es pogués construir cap ordre social just quan es nega la pedra angular sobre la que descansa tota societat digna: la llibertat.
Els "nostres" polítics actuen com aquells carcellers a les ordres de l’amo, que volen repartir els quatre cigrons que tenim assignats, intentant-nos convéncer que els grillons que portem fan bonic. Ens volen fer creure que són els braçalets d’última moda, i que la foscor en què vivim evitarà que ens cremem la pell.
Ho repeteixo. Hipòcrites! La seva incapacitat i manca de voluntat de denunciar l’arrel on s’origina la tragèdia dels catalans, els fa inútils per la causa de la llibertat del nostre poble.
La paraula i l’acció és ara a les nostres mans. A les mans dels qui hem signat un compromís vital amb la Veritat, i per tant amb la LLibertat.
I quin és l’orígen últim dels nostres mals socials? Allò que eviten pronunciar com si fos un concepte caducat i perdut en la història?
La colonització.
Pérez Esquivel, premi nobel de la pau, ja denunciava en una entrevista que li van fer fa pocs mesos a la revista IO, que la prioritat de tots els processos colonitzadors és conquerir la mentalitat i la manera de pensar del colonitzat.
La colonització és l’anorreament de la pròpia manera de pensar, de ser, de veure la vida i la realitat. Tots els colonitzadors saben que per sotmetre un poble primer cal xuclar-li l’ànima, la seva pròpia manera de ser, que es manifesta bàsicament, en el nostre cas, a travès de la llengua i la cultura pròpies.
Per això els nostres colonitzadors centren tots els seus esforços en aconseguir la substitució lingüistica i cultural, i l’anorreament de la manera singular de veure el món que la nostra cultura reflecteix.
Els mitjans per aconseguir-ho han estat al llarg de la història la repressió per la força de les armes i les lleis quan el context històric els ho ha permès, i quan ha calgut ser més subtil i adaptar-se a unes formes democratiques han emprat la inundació mediàtica , que infiltra continuament com un verí, una cosmovisió espanyola i sembra llavors de confusió en temes bàsics com la llengua: promoció del bilingüisme, voler fer passar per cultura catalana cultura feta en castellà al nostre territori… I tot això amb l’única finalitat d’afeblir la presència i el prestigi de la llengua i la cultura pròpies i establir en lloc dominant la llengua i la cultura colonitzadora. L’objectiu és reduir el català a una situació de gueto.
Amb aquest continu rentat de cervell, aconsegueixen que una gran part de la població, ja no vegi una situació de flagrant opressió i injustícia com el què és, sinó com un signe dels temps, al qual hom s’ha de rendir. I ja tenim els colonitzats assumint la colonització i, per tant, esdevenint els seus propis colonitzadors. L’estratègia perfecta. Se’ls ha xuclat l’ànima i ni en són conscients. Uns perfectes zombis que poden ser manipulats a cor que vols. A partir d’aquí se’ls pot expoliar fiscalment, se’ls pot destruir el territori, se’ls pot fer passar el TGV per sota del seu temple més emblemàtic, i ningú piula, perquè els han convertit en homes que han perdut els seus autèntics valors. La pròpia concepció del món. Allò que els donava força. El seu poder.
Aquesta situació només té una sortida.
Denunciar en veu alta la mentida i l’estratègia a què estem sotmesos, però sobretot prendre la ferma i irrevocable decisió de descolonitzar-nos. De retornar-nos el propi poder, que és sinònim de recatalanitzar-nos.
Aquest procès exigeix un doble compromís, personal i col-lectiu, que s’ha de coronar a nivell polític amb la creació d’un estat propi, on una nova fornada d’homes lliures al servei del nostre poble substitueixi els qui ara controlen les nostres institucions, que són els executors i col-laboradors d’aquest pla pervers de colonització.
El camí cap a l’alliberament ens exigeix actuar en tot moment com a homes lliures, no sotmesos a les trampes colonitzadores. No hi ha camí cap a la llibertat, la llibertat és el camí. Per això cal que ens entossudim a pensar com pensaria un català lliure, a viure en català en tots els àmbits i en tot moment, a exercir aquesta llibertat i aquesta normalitat que ens neguen i ens neguem nosaltres mateixos.
Cal que fem nostres les paraules i les actituds de Gandhi: " No vull que casa meva estigui enmurallada, ni vull que les finestres estiguin entatxonades. Desitjo que les cultures de totes les nacions vagin d’aci d’allà al voltant de casa meva tan llirurament com sigui possible. Però refuso que cap d’aquestes cultures m ‘arrabassin els peus. Em nego a viure a casa meva com si fos a casa d’un altre, com un intrús, un captaire o un esclau".
Sigues inconquerible interiorment i res ni ningú et podrà véncer exteriorment. Perquè la pressió mediàtica i legislativa colonitzadora no pot res contra la persona conscient que ja ha fet la seva tria, però si que guanya a aquells que s’acomoden a la situació, i als que tot i ser-ne conscients, n’esdevenen col-laboradors en la seva vida quotidiana, sovint inconscientment, consumint i fent el joc a la cultura imposada o amb actituds tèbies que no posen en evidència la gran farsa.
Un gran mestre de saviesa va dir : "Sigueu freds o calents. No sigueu tebis".
La radicalitat en el sentit més genuí i noble de la paraula és patrimoni dels qui s’han fet servidors de la Veritat i han decidit ser fidels als seus reptes.
La tebior és les escorrialles de la vida que queden als qui es deixen comprar.
Els homes i dones decidits a viure amb radicalitat el compromís de l’alliberament d’aquest poble som la punta de diamant que està perforant el vel de foscor que ens envolta. I ens retornarem la llum.
Només el compromís i l’acció valenta en la quotidianitat otorguen el privilegi de formar-ne part.
Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!