15 de maig de 2009
General
1 comentari

A Déu, Xesca.

‘Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi.’ (Jn 1-1)

‘Naixem i morim sols. Res no pot transcendir aquesta solitud si no és l’acceptació dels esdeveniments tal com són, com si jo no hi fos, que de fet no hi sóc. L’arbre espera quiet i accepta: pluja o sol, vent o foc, ell tot ho accepta i ho veu bé’ (Ramon Llull)

‘Vos ho assegur: qui escolta les meves paraules i creu en Qui m’ha enviat no està sotmés a judici, té vida eterna i ha passat de la mort a la vida’ (Jesucrist. Jn 5,24)

‘He resat molt aquesta vegada. No sé què resava, oracions inventades. Em tranquil·litza. És com xerrar, que relaxa. De fet, no sé resar, tenc les oracions escrites en bitlletets i els trec. La gent vegades fa befa d’aquestes coses, i és horrible: vol dir que no respecten els altres. Jo no me’n ric mai de ningú per creences o idees polítiques, però en general la gent no funciona així, sobretot a Mallorca. Una amiga major que jo quan s’aixeca el dematí (l’he observada en algun viatge) desapareix i quan l’afines, girada al llevant com els musulmans, t’adones que resa un parenostre i tres avemaries. Està acostumada així, sembla, i no pensa canviar. Jo no ho sabia; la tenia per heretge.
Per a mi resar és com llegir un poema; és elevar-se. Un llibre de Lluís Aracil (La mort humana) em va impresionar molt en aquest sentit. Com més espirituals, menys racisme i més germanor i més solidaritat. Això sí: no hi ha d’haver intermediaris. Els capellans, sobretot els que ens han tocat, no sempre són uns bons intèrprets dels nostres sentiments. Aquesta qüestió ha de ser íntima i privada.’ (Xesca Ensenyat ,1952-2009, comentari al blog ‘A sol ixent de l’Edèn’)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!