Trobada de blocaires de Vilaweb

Avui fa una setmana marxàvem a la trobada de blocaires de Vilaweb, que enguany s’ha celebrat a Otos (a la Vall d’Albaida, València). Malgrat les autopistes i autovies, el camí és llarguet des del cap i casal (uns 450 Km). Coses dels barcelonins d’ara, que tot ho veiem a un cop de cotxe i amb tants avions i autopistes no tenim massa consciència de les distàncies ni ens adonem del munt de terres diverses que travessem en viatges que sempre havien durat dies. Per sort, la RENFE ens manté les durades vuitcentistes dels viatges i la tradicional incertesa del camí. Com l’antic tren d’Olot, ella també surt quan vol i arriba quan pot.

Vam dinar a Xàtiva, amb un vell sentiment de devoció per un sant avui massa silent per al meu gust, però que ens ha donat i transmès paraules belles i sàvies que han articulat la memòria sentimental de vàries generacions i, certament, la meva. Al carrer Blanc, decepció. No solament no vaig trobar en Raimon ni l’Annalisa asseguts a una cadira de boga jugant a la fallera calavera amb els veïns, o assajant uns acords; ni tan sols hi ha una mala placa recordant on va nàixer el gran poeta.

A Ontinyent vam xerrar amb uns jubilats molt simpàtics que, naturalment, quan parlen entre ells ho fan en valencià. Quan ho fan amb nosaltres, però, es passen a la llengua imperial per molt que jo els demani que no canviïn puix tots parlem valencià. Ho fan però els costa. No és mala fe, és la maleïda diglòssia que també es veu a Barcelona quan es parla amb una persona que, tot i parlar català, té un accent que el “delata” i, doncs, se li parla sistemàticament en espanyol. Tal com anem, això potser s’acabarà aviat perquè, si aquest és el criteri, parlar fatal és norma a can Fanga. Els nois negres de Vic gasten un català infinitament millor que el dels locutors dels mitjans de comunicació, que sembla que hagin de tenir una fonètica i sintaxi feridores per tal de poder accedir als micròfons públics i privats. Els qui encara parleu un català decent ho sabreu perquè cada cop més us deuen preguntar: “i vostè d’on és?”. Quan els dius que ets de Barcelona, fan una mitja ganyota i diuen (literal): “Ah, doncs per l’accent no ho sembla, em pensava que era d’algun poble…”. La mare que els va!

Una mica més, i passats una colla de camps amb tarongers curulls de fruita sense collir, arribem a Carrícola, que és on dormirem uns quants per falta de lloc a Otos. Cap cartell anuncia on és l’únic hostal del poble i, tanmateix, no és per mandra decorativa. Totes les parets del llogarret estan decorades i fan molt de goig.

Carri-Cola

A l’hostal ja ens espera en Pep Albinyana, també blocaire i factòtum de Vilaweb a Vall d’Albaida. Amable i eficient com és, s’ofereix a dur-nos a Otos junt amb l’Enric Balaguer, un altre blocaire, alacantí, que també s’està a l’hostal. A Otos fem cap a l’Ajuntament, on de seguida apleguem tots els blocaires. En Vicent Partal, el quefe, comença a parlar-nos de com veu el periodisme, de la situació internacional i… tant se val. De qualsevol cosa que parli en Vicent sempre en treus molt bona informació i una lliçó de com relacionar les coses i no atabalar-se. Té molta mili a l’esquena i és un dels poquíssims que pensa i mira tot el país, enllà d’estretors principatines. El debat s’allarga i es concentra en què passarà en aquests dies i mesos tan apassionants i plens d’esperances i neguits. Finalment la gana i l’hostaler ens fan baixar a sopar.

Ho fem a Ca les Senyoretes, una casa rural que en Joan Olivares i l’Assumpció, han convertit en una joia plena de coses interessants i de bon gust. Com sol passar, l’atzar tria els companys de taula i, aquest vespre, ha estat generós. Jo que no conec ningú (és la meva primera trobada de blocaires), tinc al davant en Joan Grimalt i la Marga (ell músic i lingüista, ella terapeuta) i en Tonetxu la seva companya, una dona de la Pobla molt agradable i combativa de qui lamento no haver retingut el nom. En Tonetxu va arribar de Galícia als 19 anys i ara és el més entusiasta i batallador defensor dels PP.CC. i de les tradicions i valors de la valenciania. Amb pinta de savi noucentista, és un home divertit, apassionat i reflexiu alhora. Fins i tot em fa mirar amb interès i bons ulls una cosa que ell presideix i que jo hauria mirat fins ara amb prevenció urbanita impostada: la Societat Coral El Micalet!. Tot plegat un sopar de descobriments i encontre amb una València fantàstica que no coneixia i que, per desgràcia, em temo que no és massa representativa de la població general. Però, qui o què és representatiu?

L’endemà em llevo d’horeta i faig un vol pels carrers deserts i decorats de Carrícola. Arreu hi ha detalls escultòrics notables (molts gats negres de ferro), fonts amb caragols de bronze i mandales a les parets. Hi ha també un deliciós safareig públic amb una gran foto mostrant les noies del poble mentre feien la bogada… i safareig. Se les veu boniques i rialleres. Penso com seran si encara n’hi ha de vives i desitjo que aquella llum que duien als ulls no se’ls marcís massa de pressa.

safareig

mandala

caragols

En havent esmorzat, pugem amb l’Enric al Castell de Carrícola, una construcció mossàrab del s. XIII des de la qual es té una visió esplèndida de la Vall. Sembla (Coromines dixit) que el nom del poble podria venir d’aquesta torre o Turrícola. No n’està segur i això que li hi dedica dues pàgines del seu Onmasticon). En qualsevol cas, és una caminada curta (uns 30 minuts), molt agradable i fistonada de multitud d’escultures d’artistes locals.

castell

De nou a Otos, passem mig matí parlant dels blocs, presentant-nos i dient perquè l’escrivim. Com que tots som prou grans (més aviat granadets), afrontem aquesta difícil tasca de la confessió pública i cadascú fa servir les seves estratègies justificatòries. A mi em va bé conèixer gent tant saberuda i amb bona voluntat, que deixen a internet un rastre tant personal com útil en moltes matèries de les quals no en sé un borrall. Només m’angunieja pensar com la maleïda obsolescència digital ens impedirà d’aquí a pocs anys llegir tot el que ara fervorosament teclegem. En podrem recuperar alguna cosa dels milions de bits que aboquem cada segon a la xarxa?. Almenys una cosa sí: els apunts que en JJ Isern (en “Totxana”) escriu cada dia. A més del bloc, els imprimeix en paper i els guarda en carpetes d’anelles. Això sí que durarà!

Molts blocaires es queixen de la minsa difusió que tenen els blocs comparada amb la que els dóna Facebook, on reben una resposta més gran als seus escrits. Sí, és ben bé així però com deia el McLuhan, el mitjà és el missatge. Almenys per a mi, el bloc em dóna un espai de tranquil·litat on puc dir el que em plau sense els límits del que de facto imposen Facebook o, encara més, Twitter. Com que no em preocupa ni poc ni gens quanta gent em llegirà, el bloc ja em va bé. Però vaja, reconec el desfici de qui escriu amb voluntat d’arribar a un públic com més ample millor, que té tot el sentit, un cop fas públic el que escrius.

El rellotge ens estronca la conversa i aquesta vegada força literalment. Resulta que en Joan Olivares, a més de portar Ca les Senyoretes, de donar classes de física, fer d’historiador local, escriure versos i ser el més aproximat al que en diem un “homo universalis”, el que potser fa millor són uns magnífics i variats rellotges de sol. Amb una beca que va aconseguir i la col·laboració desinteressada d’artistes valencians de renom (Alfaro, Antoni Miró…) ha omplert Otos de rellotges tots diferents i tots magnífics. Ens en fa un tour i una petita explicació, ara ja sabem que és un gnòmon i com orientar-lo. Els darrers que ens mostra els té a la terrassa de casa seva. A mi em fascinen especialment el de la pedra de Basset (dit així perquè damunt d’aquesta pedra el general austriacista i cap dels Maulets arengà els vilatans), i un que ha fet a la terrassa de Ca les Senyoretes, que du el nom de Festina Lente i que, a més de les hores ordinàries, assenyala les hores canòniques les estacions de l’any.

basset

alfaro

Festina Lente

Una delícia que ens obra la gana i que ens fa baixar al menjador. Nous companys de taula, noves descobertes i un bon arròs al forn. Abans de marxar li comprem 15 Kg de taronges que cullen als seus camps.

Al cap de dos dies de menjar-ne, escric a en Joan per agrair-li la seva extrema qualitat i per haver-me reconciliat amb una fruita tan saborosa que feia anys que em decebia quan la comprava a Barcelona. La contesta fou:

“L’únic secret de la bona fruita és collir-la quan ha madurat. Aquesta varietat que us vau endur es diu Navelina. És de les més dolces, però quan les cullen per al mercat encara són completament verdes. Enguany se’n perdran milers de quilos als arbres perquè no les volen a cap preu.

Buff, això fa mal!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: