Hi ha algú més?

Tots recordem l’acudit de l’Eugenio (“El eco”), que acaba amb aquell dramàtic “vale, gracias, però ¿hay alguien más?”.

Nosaltres estem fent tot el que podem per aconseguir viure en una república social i amb un estat que no ens tracti obertament com a territori conquerit; per viure en una república independent on puguem mantenir la millor relació amb tothom que vulgui, i on no ens hàgim de defensar eternament contra el constant anorreament de la nostra cultura, per viure en un país just i amable.

Naturalment, sortir de les urpes de la gran madrastra no és cosa fàcil perquè ells tenen la seva llei (que ens han imposat) i la seva força. Nosaltres “solament” tenim les nostres raons i agafats a aquesta branca, maldem per sortir d’aquest abisme. I quan demanem ajuda al nostre poble sentim algunes veus que ens diuen que no ens preocupem, que ara hem de caure però que no ens farem mal, que un estol d’àngels amb cueta apareixerà enllà de l’Ebre i que ells ens atorgaran drets, diners, dignitat i, sobretot, garanties, cosa que, segons que ens diuen, es veu que és molt important i ara no les tenim. Que sols no ho podem fer, que necessitem els que Sí que Poden i que ho faran al seu temps, que tampoc hi ha tanta pressa i que si els àngels arriben d’aquí dues generacions, tampoc serà tan greu. Que les coses, també les revolucions (ells se’n declaren els únics experts), cal fer-les acordades amb qui t’oprimeix. Que a qui se li acut desobeir les lleis imperials, que això ens divideix…

I nosaltres, aferrats a la branca de les raons i de la voluntat majoritària del nostre poble, lluitant per no estimbar-nos i sortir del barranc on ens van llençar fa massa segles, diem: està bé, d’acord, però hi ha algú més?!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *