Avui a Catalunya podia haver estat un dia de pessimisme i àdhuc d’hecatombre .Però no. Un beneït gol a la segona part no solament va salvar el prestigi del Barça sinó que, tothom sap, que és molt important per al partit de volta. Aquell jove sempre tant elegant, vestit de colors foscos, que es passeja de tant en tant ran de la gespa va dormir una mica més tranquil. A aquest jove que tothom coneix tan bé des de tants anys li deu passar com a mi, que no puc estar quiet al mateix lloc més d’un quart d’hora.
Ahir, que a la tarda ja estàvem amb l’esperit una mica inquiet (Per tantes coses!) vaig llegir algun fragment d’una traducció d’Eliot, dels seus “Quatre quartets”. Fa molt temps que procuro interpretar la metàfora constant d’aquest poeta i creieu-me que no és fàcil. Atenció que d’aquí ve també el pesimisme anglosaxó:
Quan s’acabarà el lament callat,
la mudesa en pansir-se les flors
de la tardor, quietes i desfullades,
quan acabarà la flotació dels peciols,
a les platges l’oració de l’os, la impossible
pregària per la catastròfica anunciacó.
No hi ha fi, només suma: hores i díes
futurs que en seqüència s’arrosseguen
mentre remembre el sentiment els anys
impassibles viscuts enmig de la destroça
d’allò que semblava més digne de confiança
i s’adeia més a les renúncies
Déu n’hi dó ja per ser de principis del 20.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!