Moises Queralt Bernadas, Bloc

No sé pas com s’ho deuria fer Òmnium Cultural que l’any 1974 (alerta, encara dictadura) va posar a la venda als seus socis i, probablement, al públic en general una postal, molt senzilla, i presentada, segons diu la mateixa postal, com a Treball dels alumnes de l’Escola "Carolina Sala" de Pego (Marina Alta). La postal porta escrita en lletra cal·ligrafiada una frase inapel.lable:

Els xiquets valencians, els al·lots mallorquins i els nois catalans, parlem la mateixa llengua: el català.

Jo deguí comprar-ne ben bé una quarentena i aquests darrers dies m’he tornat boig cercant-ne tres o quatre exemplars que m’en quedaven, n’estava segur. Finalment els he trobat. La resta les he anat regalant, avui una, demà una altra… ja se sap. En tinc encara quatre exemplars. Jo el 1974 era força més jove  i tenia nenes petites i em vaig emocionar. Sempre he sigut donat a l’emoció f’acil i l’he tingut en gran estima aquesta postal.

És  molt bonica, per la seva senzillesa: Sobre cartulina de color crema hi ha dibuixat en marró un mapa dels països catalans des de Perpinyà fins Alacant, dues ciutats que estan marcades per una rodona, igual que Andorra, Girona, Lleida, Tarragona, Tortosa, Castelló i València. A la dreta, naturalment, hi ha dibuixades les Illes amb el nom de cadascuna: Eivissa, Mallorca, Menorca. Al revers de la postal hi consta el nom dels promotors, el dipòsit legal i l’any, l’impremta i l’autoria de la postal: Alumnes de l’Escola "Carolina Sala" de Pego (Marina Alta)

És una postal bonica, també, perquè la van dibuixar uns nens  i per l’ambició didàctica del lema. Jo ja sé (no cal pas que m’ho recordin ara) que dels Ports en avall en diem valencià i dels Ports en amunt català. No hi fa res, és la mateixa llengua. Un senyor que vivia aquí al meu poble un dia que parlàvem d’aquestes qüestions la va dir grossa, Jo no parlo català, jo parlo tortosí. I jo martorellenc, li vaig contestar. Home!

Una vegada viatjant per la Marina em vaig deixar caure a Pego. Per la simpatía que m’havia creat la postal feia molts anys. Una petita ciutat com ara la meva. Flaire de tarongina. Però com que anava curt de temps no vaig poder intentar cercar algú d’aquells que el 1974 eren xiquets i xiquetes de Pego.

No sabeu com m’agradaria que algú que hagués viscut aquella experiència me’n fes cinc cèntims.