Jo he anat molt al bosc. Temporades menys, temporades més. Desde casa hi tinc un quart d’hora i ja som enmig dels camins que van seguint els suaus torrents que voregen turons d’altura insignificant perquè conformen la depressió d’unes serres l’altura màxima de les quals és de 700 metres. Déu n’hi dó.
De gran no he pogut resseguir-los tan sovint, però quan era un noi, al bon temps, hi anava cada dia, sol. Què m’hi portava? No ho sé. Potser ja un desig de quietud, les olors; o les mutacions que, com una roda, la roda del temps, cada període em feia passar pel davant les mateixes coses especialment la botànica. Què,sinó, en el bosc?.
Ara fa molt temps que no vaig al bosc. No sé amb seguretat si podré tornar-hi, però, avui per avui, tinc en la ment tot el doll de records dels racons i raconets, arbres, camins i pedres, especialent d’aquest espai de la depressió meridional sobre l’Anoia de la serra de l’Ordal.
Ara ja, finals de febrer i primers de març, les coses van creixent en el bosc. Els aficionats ja mengen truita d’espàrrecs i no seria estrany que remenant un espai humit veiéssim alguna viola. Aquí sempre n´hem dit violes, igual que els violins grossos. Altres llocs diuen violetes, un castellanisme més.
I no fallava mai. La roda. La roda del temps. Quan jo começava a veure alguna petita colònia de violes en un racó humit d’un torrentet que hi donésel sol el pare deia, cada any, sense fallar mai. Aviat no caldrà encendre el foc a terra que ja he vist violes.
Jo també n’havia vistes. Però encara em fotia de fred.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Devora atzucacs i ensurts. Ja és això la vida. Bon diumenge!