En la seva amabilitat aquest amics em convidaren alguna vegada a la festa de la guerra de caramels entre colles de la ciutat que les formen diverses parelles. Una cosa de jovent, especialment que noexclusivament, i que circula per la ciutat fent una guerra amb tones de caramels. I la gran espectularitat del final de la guerra a la plaça porticada de l’Ajuntament que, dividides les colles en dos grups fan atac i retirada.
Balls, saraus, disfresses, corrues, tot allò relacionat amb el carnaval a Vlanova
ho trobeu amb una perfecció immillorable. A mi em dol no haver pogut presenciar mai el que ells en diuen la guerra de les marengues. Presenciar o paretricipar! Perquè a mi aquest és un dolç que m’agrad amolt.
Jo, que he sentit explicar la preparació durant moltes setmanes de totes aquestes festes, afirmo que els vilanovins les porten a la sang. Bé, no cal que les diguem totes però de de Berga, Vilafranca, Girona, la llista seriamolt llarga.La gent porta aquestes festes pròpies a lasang, Per això són les seves festes.. El foraster no arriba mai a la mèdula del seu sentit.
I us poso un exemple. De Vilanova, clar. Ahir. Fins ben entrat el vespre la sardina morta a punt d’enterrar exposada en un local de gran cabuda. Moltes perssones la visiten funeràriament i ploren! (ploren de veritat) la seva mort. Això sí que és portar-ho a dins.
Felicitats a Vilanova. Per molts anys i els amics que hi tinc sapigueu que no m’ha arribat encara el meu dimecres de cendra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!