El Món Pesa Més
L’Obesitat es pot considar com l’epidèmia del segle XXI: per les dimensions adquirides en els últims anys, el seu impacte en la qualitat de vida i les repercussions sobre els costos sanitaris. Cada any moren al món 2,8 milions de persones com a conseqüencia del sobrepés o l’obesitat, aquesta circunstància es deguda a l’increment de risc de patir malaltia cardiovascular, diabetis mellitus tipus 2 (DM2) i alguns tipus freqüents de càncer.
L’obesitat acostuma a ser el resultat d’un desequilibri entre les calories ingerides i les consumides.
La prevalènça mundial de l’obesitat ( index de masa corporal > 30 kg/m2)[1] s’ha duplicat des de l’any 1980 fins l’actualitat. Com a mínim el 10 % dels homes i el 14% de les dones del món ( es a dir 500 milions de persones) son obeses, mentre que fa 30 anys ùnicament ho eren un 5 % i un 8 % respectivament.
Els majors porcentatges de persones amb sobrepés u obesitat es registren al continent Americà (sobrepés : 62 % ; obesitat 26 %) i els més baixos a la regió de l’Asia sutoriental (sobrepés: 14 %; obesitat: 3 %)
Hi ha tres revolucions importants que han determinat el curs de la historia: la revolució cognitiva, que va donar el tret de sortida de la historia fa uns 70.000 anys; la revolució agrícola, que la va accelerar fa uns 12.000 anys i la revolució científica i tecnològica, que es va iniciar fa només 500 anys. El pas del homo sapièns caçador-recolector (revolució cognitiva) a l’homo agricultor vist amb perpectiva sembla que ha tingut efectes agre-dolços.
El menjar que aconseguien els caçadors-recolectors els proporcionava una nutrició ideal. El secret de l’èxit dels caçadors-recol.lectors, que els protegia de la inanició i la malnutrició, era la seva dieta variada. En canvi els agricultors i els seus descendents acostumaven a fer una dieta molt limitada i poc equilibrada; sobretot a l’època premoderna la majoria de calories que consumien provenia d’una collita ( per exemple, blat, patates, o arròs ) que no aporta algunes de les vitamines, minerals i altres elements nutricionals que necessiten els humans.
Encara avui, a l’actual societat de l’abundància amb totes les nostres tecnològies avançades, més d’un 90 % de les calories que alimenten l’humanitat surten d’un grapat de plantes que els nostres avantpassats homo agricultor va començar a cultivar entre el 9.500 i el 3.500 abans de C: blat, arròs, blat de moro, patates, mill, ordi. Tots aquests aliments tenent en comú que una vegada digerits es converteixen en glucosa (sucre)[4] i tal com es comenta posteriorment consumits en exés son inductors d’obesitat. Tenim la ment dels caçadors-recol.lectors i la nostra cuina és la dels agricultors primitius.
En la societat actual disposem d’una varietat ingent d’aliments, però la seva utilització per fer una dieta equilibrada i saludable, depèn de molts factors, l’herència dels humans, la seva història, l’entorn sociocultural , l’entorn laboral, la mediatització que fan les grans coorporacions agroalimentaries sobre les polítiques de consum, incentivant el menjar “low cost”, greixos i sucres barats i buits de nutrients, etc.
En aquest context, la societat haurà d’asumir costos creixents, derivats dels problemes de salut que es generin com a conseqüencia de l’excés d’aport calòric i del menjar “escombreria”, els dels hàbits no saludables i els de les polítiques que intentin reconduir la situació.
Obesitat, greixos o sucres?…., la controvèrsia continua oberta[5]
La postura més acadèmica i oficialista es va decantar per els primers, ignorant qualsevol altra opció fins l’última dècada
A les nostres consultes d’endocrinologia[6] mitjançant enquestes alimentaries, hem detectat en la franja de les persones amb més obesitat, una ingesta de glúcids (sucres) comparativament més elevada que la de greixos, respecte als que son menys obesos.
En els últims anys, el món científic es comença ha plantejar, el potenciar les dietes hipoglucídiques (baixes en glùcids) com a teràpia nutricional de les persones amb obesitat/DM2 i, en concret, en la síndrome metabòlica[7] (tabla 1) descrivint-la amb diferents noms, amb petits matisos entre elles, però amb una filosofia comuna: la reducció de glúcids, i obtenint molt bons resultats (dietes amb baix índex glucèmic, baixa càrrega glucèmica, CARDS, etc.).
Aquesta dieta proposa una reducció moderada de carbohidrats (glùcids o sucres), al voltan aconseguir que el pacient l’adopti en el seu estil de vida i pugui t del 30-40%, amb un mínim de 130 g / dia, per tal d’evitar cetosi i efectuar-la a llarg termini, no com una moda «passatgera» de pocs mesos o amb una conducta alimentària antisocial, com passa en les dietes molt baixes en carbohidrats o proteïnades.
La dieta hipoglucídica actuaria per diferents mecanismes. En primer lloc, en reduir glúcids, també es redueix la producció d’insulina, i al mateix temps el percentatge de proteïnes i greixos és més gran. Sabem que la ingesta de proteïna estimula la sacietat i, per tant, s’ingereix menys quantitat d’aliment. A més, la ingesta de proteïnes augmenta notablement la termogènesi, amb la conseqüent reducció energètica, facilitant tot això, la reducció ponderal.
La palatabilitat dels greixos fa que aquesta dieta sigui més saborosa i augmenti l’adherència del pacient a continuar-la en el temps. Aquest tipus de dieta, que no requereix per tant comptar calories, permet una millor adaptació social i, com és ben sabut, la millor dieta és aquella que es pot fer durant més temps, condició que es compleix en la dieta hipoglucídica.
Si ens fixem, després de tot el comentat, el que proposa aquest nou enfoc, aquesta dieta hipoglucídica, es el mateix que feia el nostre avantpassat i amic sapièns caçador – recolector que no era altre cosa que fer una dieta variada amb alt contingut en fibra ( vegetals i derivats), alt contingut proteic i moderat en glùcids, de manera que aconseguia amb l’ajuda de l’activitat física, mantenir-se magre i àgil, i millorant per tant les seves condicions i adaptació al mitja i la seva salut.
Nosaltres i els nostres contemporanis ho tenim més difícil, perquè ni el mitja ni l’entorn cultural i econòmic-polític ens ajuden, la nostre prioritat no es la caça, es guanyar un salari per viure i en general mitjançant una activitat sedentària. Per tant, es molt important com s’organitza i compatibilitza la vida personal/familiar i laboral, per poguer introduir l’activitat física i dedicar temps a informar-se i millorar els hàbits d’alimentació. Des de les institucions properes i llunyanes cal propiciar polítiques que facilitin a la gent l’objectiu d’assolir uns hàbits saludables. Les desigualtats en la salut i les taxes d’obesitat son uns marcadors excel·lents de les polítiques de salut pùblica que es fan, únicament cal observar, i els indexs milloren quan aquestes polítiques es cuiden de la gent
La conclusió es que en ple segle XXI tenim molt ha aprendre dels nostres avantpassats sapièns caçadors-recolectors.
[1] L’Índex de Massa Corporal (IMC) mesura el contingut de greix corporal en relació a l’estatura i el pes que presenten tant els homes com les dones
Classificació de l’IMC: Baix pes = menys de 18.5, Pes normal = 18.5-24.9, Sobrepès = 25-29.9
Obesitat = IMC de 30 o més
[2] NOAH, Yuval (2014): Sàpies. Una breu història de la humanitat, Barcelona, Edicions 62
[3] CONTRERAS, Jesús (1993): Antropología de la alimentación, Madrid, Eudema
[4] En aquest artícle utilitzarem indistintament les paraules ; farinàcis, carbohidrats, hidrats de carboni, glùcids i sucres com a sinónims. Hi una sèrie d’aliments que una vegada digerits es transformen en glucosa (sucre), aquests son; l’arrós, la pasta, les llegums, la patata, i la fruita
[5] A. Nubiola, I.Remolins. Dieta hipoglucídica en tratamiento de la DM2. Avances en Diabetología. 2012;28(6:130)
[6] Fita. Centre de Salut. www.fitasalut.com. Endocrinologia i Nutrició
[7] Es denomina síndrome metabòlica (també conegut com a síndrome X, síndrome plurimetabólico, síndrome de insulinoresistència, síndrome de Reaven o CHAOS a Austràlia) a la conjunció de diverses malalties o factors de risc en un mateix individu que augmenten la seva probabilitat de patir una malaltia cardiovascular o DM2. Als Estats Units, d’acord amb les definició de Síndrome metabòlica feta per la NCEP (sigles de l’anglès: National Cholesterol Education Program-Adult Treatment Panel III), al voltant del 25% de la població major de 20 anys pateix de la síndrome metabòlica.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!