Aquesta setmana s’ha produït un bon rebombori: el conseller Tresserras ha optat per fer pública la decisió d’exigir per llei en el cinema el 50 % de còpies doblades o subtitulades en català. Ja hi som: realment ens ho podíem esperar, tot el que ha vingut. Un cop a la vida, no podíem haver emplenat els diaris simplement amb una enhorabona a una decisió valenta, arriscada i intel·ligent (perquè no ha comès l’error dels que ho havien intentat abans)? No, és clar, hem hagut de sentir tots els detractors que clamaven en contra d’una tal desmesura: on s’és vist, demanar que s’augmenti el ridícul 3 % actual, com gosem dir que la llengua ofiicial d’aquest país ha de ser present també en el nostre cinema. I els defensors de la llibertat d’escollir, on són, ara? Com podem triar si el 97 % és en castellà? I encara un recordatori recent: què va passar quan Jaume Roures va afirmar, convençut, que la seva pel·lícula sobre Barcelona es passaria en català? Què van dir, els mateixos catalans? És que aquest país no té remei.
No en sé gens, però em fa l’efecte que no es tracta d’un globus sonda, com tants d’altres. No passem per alt que, segons el diari d’avui, la decisió va acompanyada d’una voluntat decidida d’avançar cap a la subtitulació en detriment del doblatge, com es fa en el 75 % dels països europeus. No havíem quedat que aquesta era una magnífica manera de fomentar l’aprenentatge d’altres llengües? No és també una mesura més barata? No implica un més gran respecte cap a la pel·lícula original? Encara recordo les sessions interminables de cine-club (teníem tot just 18 anys, i no hi enteníem res), totes subtitulades: al principi ens costava de llegir, solien ser en blanc i negre i sovint el fons no contrastava prou. Si no entenies la llengua original, et perdies. No anava malament per fer pràctiques: El tambor de hojalata, El hombre de mármol, La mujer de hierro, tot art i assaig del bo. No sé si els adolescets actuals s’ho empassarien, com fèiem nosaltres. Segurament no ens va fer cap mal, però potser no calia fer tant d’esforç, i si haguéssim esperat a ser un xic més grans hauríem entès alguna cosa més. Però teníem afany de saber, i de ser com els progres de 40 anys que admiràvem.
Ara som nosaltres que tenim 40 anys o més, em temo que no ens admiren, i confesso que cada cop anem menys al cinema, perquè hem de triar tant entre les americanades -almenys en una ciutat petita com la meva- que trobem altres mitjans per veure pel·lícules. Les infantils les fan gairebé sempre en castellà, i els nens petits no les entenen, alguns no hi volen anar per això.
La llei del cinema ha de comportar sancions, necessàriament, i em preocupa el fet que el secretari general de Política Lingüística va dir a la ràdio que encara no les havien pensat. Que s’hi afanyin, que no passi com en la retolació, que en la primera època es va controlar i van començar a caure les multes -amb el consegüent mullader, és clar- i en canvi ara es deixen obrir locals retolats en castellà impunement, sense cap problema. No ho entenc. Que m’ho expliquin.