Bloc Tibidabo

La Franja de Ponent com a entitat geogràfica amb una personalitat pròpia i peculiar es configura a partir de la llengua, la qual ens remet a una història, uns costums i un origen comú amb les immediates terres ponentines del Principat. A partir d’aquí només hi ha un pas per constatar que la identitatl d’aquestes comarques és la mateixa que comparteixen  les terres “on es diu bon dia” -en expressió manllevada de Coromines, qui afirmava que el seu país arribava fins on es deia aquesta salutació-. Justament això és el que cou a més d’un. I per això no ens haurien d’estranyar els intents de reduir, tot escamotejant-li la denominació que més li escau, una realitat tan viva i tangible com és la Franja de Ponent a un fet asèptic i pretesament neutral, en virtut d’interessos no sempre confessables. Uns intents, a més, que si tenim una mica de perspectiva històrica podrem veure que tenen un nítid paral·lelisme -i no per casualitat- amb el procés de substitució de la denominació de “País Valencià” per la pretesament neutral i asèptica de “Comunitat Valenciana”. Així que ja ho sabem: que no ens escamotegen els mots. Diguem sempre “Franja de Ponent”. Aquests problemes terminològics poden, aparentment, semblar foteses, però no ho són gens, al contrari, no són més que la punta de l’iceberg que posa de relleu una greu sèrie de mancances -moltes premeditades- adreçades a ocultar i marginar l’especificitat de la Franja de Ponent.

No hem d’oblidar que, a hores d’ara -tal com va ser exposat al seu dia a la comissió de cultura del Parlament de catalunya per  Jaume Borbon, ex-alcalde de Mequinensa-, aquest territori continua tenint la més alta proporció d’habitants catalanoparlants del nostre domini lingüístic  -toquem fusta!- i és alhora Aragó i l’única comunitat autònoma de l’estat que no ha reconegut plenament i d’una manera efectiva i explícita els drets lingüístics de tots els seus habitants, És més, ens trobem amb la total inexistència d’una política lingüística i cultural específica per a la Franja de Ponent. El català és a la Franja de Ponent una assignatura optativa, i no a tots els col·legis. I s’imparteix en el millor dels cassos, dues hores a la setmana, però ben sovint sols una hora i en algunes viles cap. Força col·legis no tenen ni un diccionari de català. Es fa ben evident  – després del pitafi de l’ anterior i inoperant llei de llengües i la posterior consagració del Lapao –  que sense la persistència, a l’Aragó, d’una política secular d’alineació i de prevenció contra tot allò que pugui ser percebut com a català la situació seria tota una altra. Com a botó de mostra ens serveix veure com l’anada de joves catalanoparlants a instituts, per exemple, del Pont de Suert (vall de la Noguera Ribagorçana) i Graus (vall de la Isàvena i Benabarri) provoca comportaments lingüístics a favor o en contra del català respectivament.

Es fa del tot necessari trencar estereotips negatius, prescindir de declaracions retòriques, amb molta humilitat i amb molt tacte, a través d’un ajut efectiu i de la convivència. No cal dir, respecte a aquest punt, que l’afavoriment d’un turisme sostenible provinent del Principat -integrat en gran part, però no exclusivament, pels descendents dels qui hi van emigrar es configura com una eina molt positiva per evitar la despersonalització. I també per evitar el preocupant fenomen de la consolidació creixent de la frontera. Aquesta ha estat secularment molt permeable, i les relacions entre les dues bandes molt intenses. No hem d’oblidar que la ciutat de Lleida històricament ha fet la funció de centre gravitatori d’una zona molt extensa que s’endinsa a l’Aragó almenys fins a Montsó. Paradoxalment, a hores d’ara, la consolidació de “l’Estat de les Autonomies” ha contribuït a consolidar unes fronteres abans molt més imperceptibles. Tal com afirma el professor Josep Lluís Espluga en el seu treball “La imatge de l’altre: aragonesos i catalans fronterers que s’observen mútuament”, els habitants de la Franja de Ponent es poden convertir en “víctimes d’una organització politicoadministrativa que disminuiria el seu ventall d’opcions”, i es pregunta: “A qui beneficia l’enduriment de la frontera?.”

En definitiva, no ens poden desentendre d’unes comarques tan properes en tots els sentits, ni permetre que els drets dels seus habitants continuïn directament o sibil·línament, sent persistentment conculcats. Ho hem de fer, però amb tot el tacte del món, encara que sense arribar al què ”la prudència ens faci traïdors”. Dit això, també crec que en una perspectiva a llarg termini no hem de descartar afavorir, d’una manera constructiva, l’aparició d’un moviment civicopolític que actuï des de la pròpia Franja a nivell municipal i comarcal. No oblideu que el simple fet d’existir unes determinades condicions objectives que determinen l’existència d’una realitat nacional no vol dir que automàticament existeix un moviment polític de caràcter nacional. Abans de res cal una certa “autoconsciència nacional”, això explica la fonamental importància que té el fet que un grup d’intel·lectuals inicialment expliciti d’alguna manera el sentiment nacional. Únicament això pot fer que aquest passi a ser un factor operatiu i assumit àmpliament per la població.

Com a reflexions finals permeteu-me que citi aquestes paraules de l’eminent geògraf Josep Iglésies extretes del pròleg a “La Franja de Ponent Avui”, de l’historiador i amic Joaquim Monclús: Quina força porta en ell mateix el nostre idioma, el qual, malgrat els segles de ser les al·ludides comarques políticament i administrativament separades del Principat, els seus habitants, generació darrere generació, l’han mantingut -potser inconscientment- contra totes les envestides culturals i polítiques de milers de mestres, de notaris, de metges, de secretaris d’ajuntament, de funcionaris de tota mena, de capellans i tota altra gent que es deia instruïda i s’emmotllava a gratcient a les consignes de la colonització castellanitzant”- fins ara!, afegiria…-, i “justament en aquests darrers anys, en què la destrossa i les imposicions estructurals han causat més estralls, quan l’esperança semblava una utopia (…) resulta molt positiva l’existència d’un desvetllament d’intel·lectuals locals que lluiten per mantenir el parlar connatural”….  Un desvetllament que, malauradament, com estem veient, s’ intenta truncar com siga per evitar que done cap fruit…

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!