El  trenta de novembre [de 2016] es compleixen els cent vuitanta-tres anys de la instauració de l’actual divisió provincial de l’Estat espanyol a càrrec de Javier de Burgos. Ja des del principi fou una divisió feta “des de fora” per part del govern central, i amb ànsies, valgui la redundància, centralitzadores. Va ser una divisió dibuixada damunt el mapa i sense respectar adequadament ni divisions històriques precedents ni, sovint, el marc natural…  Si de cas se cedí en algun aspecte va ser a les pretensions de grups de notables favorables al poder borbònic, radicats a certes poblacions i ben connectats amb Madrid. Això explicaria perquè localitats amb  molts més drets històrics i, fins i tot, amb més pes demogràfic, foren marginades en benefici d’altres de secundàries.

Aquesta divisió bàsicament el que cercava, com les seves immediates predecessores, era un fi pràctic: facilitar l’acció de govern del poder central a través de demarcacions de mida més o menys homogènia sense prestar la menor atenció a cap mena de  particularitat, al contrari! I si bé aquestes noves províncies s’encabiren dins el marc formal de les regions tradicionals, només ho foren d’una manera nominal i classificatòria, però sense cap  plasmació institucional. És més, molts cops els antics límits tampoc no es respectaren. Això és especialment evident en la configuració de la província d’Albacete, mig manxega i mig murciana de fet, tot i que oficialment murciana, i en el cas de la província de València, on fou arbitràriament   afegida la comarca de Requena (el 1851),  abans  de Conca, i també en el cas  d’Alacant, on s’afegiren Villena i Saix (1836), murcianes  de tota la vida. Com digué Joan Fuster, a “Nosaltres els valencians”, “els parcel·ladors de l’estat en províncies, naturalment, no sentien el  menor respecte per les realitats històriques i idiomàtiques dels territoris que manipulaven des de llur ‘covachuela’ cortesana”. I com afirmà Francesc Nadal en el seu llibre “Burgueses, burócratas y territorios”, en relació als afegits a les províncies valencianes: “aquestes agregacions comportaren que bona part de l’inicial respecte històric  de la divisió provincial de 1833 es desdibuixés sensiblement”, per passar tot seguit a referirse als “durs comentaris” fets per Joan Fuster en relació al rerefons polític  d’aquestes redistribucions territorials, de qui fa aquesta cita, pertanyent també a “Nosaltres els valencians”: “l’annexió d’aquestes contrades a l’enderrocat edifici valencià degué ser una de les idees que els buròcrates i polítics jacobins devien reconsiderar repetidament. Jo no asseguraria pas que fos amb la intenció de desvirtuar expressament la fisonomia del País Valencià; però tampoc no gosaria negar-ho”.

Podia haver estat, però, una ocasió magnífica per a restituir al seu àmbit original zones que havien pertanyut a d’altres demarcacions o regions que les tradicionals. I estem pensant, evidentment, en la Franja de Ponent, però no només en aquesta, sinó també en les comarques originàriament aragoneses de Medinaceli i Molina de Aragón (agregades en part a l ‘efímera provincia de Calatayud i retornades a províncies castellanes),o , fins i tot, en el Bierzo i altres zones gallegoparlants pertanyents  a Astúries i a Lleó. Certament, no va ser aquest el camí pel que es va optar, ja que presupòsits semblants quedaven molt lluny ideològicament dels artífexs de la divisió provincial, imbuïts de pensament jacobí i il.lustrat    d’ origen francés. I ens atreviríem a dir que imbuïts també d’un cert castellanisme imperialista  latent   -tesi apuntada per Fuster, qui més aviat parla de prevenció latent, per a prevenir “mals majors”-   el qual els feia afavorir aquelles solucions territorials que anaven en detriment dels territoris perifèrics o n’afavorien la dilució,  i que d’una manera o altra afavorien una major castellanitat. Si no no  s’expliquen, per exemple,  casos com el  manteniment, contra tota lógica i racionalitat, de l’enclavament burgalès de el Condado de Treviño a Àlava   o la pertanyença de el Rincón de Ademuz a València.

A banda de tot el que hem apuntat tampoc hi havia una lògica sistematitzadora, ni que fos dins els esquemes centralistes, sinó   que s’actuà mitjançant la interacció de molts factors, d’una manera assistemàtica i arbitrària, malgrat tenir -això sí- uns objectius darrers marcats bastant clars. Així tant es podien tenir en compte les conques hidrogràfiques com motius  històrics, o els interessos de determinats grups o els d’altres amb visions contraposades. N´és  un bon exemple la reincorporació a Terol d’alguns pobles aragonesos primerament assignats a València en funció de criteris fisiogràfics, al·legant la validesa de llaços històrics esgrimits per certs notables; tot just el criteri contrari que se seguí amb certes poblacions que abans hem esmentat,  assignades primerament a Calatayud en virtut de la direcció de les aigües,  i  que, malgrat els llaços històrics  amb Aragó, finalment, foren retornades a Sòria i Guadalajara. A més d’arbitrària no deixà de ser també una divisió pregonament irracional i mancada de veritables fonaments. I, sense anar més lluny, tampoc no té cap lògica dividir comarques -com és el cas de la Cerdanya- en províncies, una decisió  presa a molts quilòmetres de distància  i, sens dubte, fruit del  desconeixement .

Concretament, pel que fa a l’antiga Corona d’Aragó, no es van tenir gens en compte les divisions preexistents abans  de la implantació de la dinastia borbònica -“juntes” o “sobrecollides”(Aragó), governacions (País Valencià), Vegueries (Principat  i Illes), i “Consell de Mallorca” i “universitats” (illes)-  en instaurar les noves províncies, absolutament artificials  i  mancades de tradició. De fet, els antics territoris de la Corona d’Aragó, que havien esdevingut províncies, foren  esquarterats (llevat les Illes) i només perduraren com a marc històric delimitatiu però no  efectiu. Per tot plegat no ens hauríem d’estranyar, doncs, de la permanent oposició a aquesta divisió per part dels moviments regionalistes i nacionalistes perifèrics, ja que les províncies, com a dispositius “separadors” de les terres de llengua catalana, seguint el model francès, formen part en el fons d’un relat essencialista espanyol que prioritza el poder madrileny i considera les perifèries com un objecte d’explotació.

Des de 1833, ha estat una constant la petició de la comarcalització, reclamada  arreu del nostre àmbit  cultural i lingüístic pels sectors més populars, contraposada als interessos madrilenys i de certs estrats socials autòctons benestants, mentre des de Madrid s’intentava permanentment separar llengua, cultura, ecosistemes, sistemes de comunicació, economia i societats, etc., entre el País Valencià, les Illes, el Principat i la Franja. I ensems se’ns imposava l’artifici estatal amb, com a mínim, un total menyspreu per a la nostra història i cultura, vistes com una nosa a l’hora  d’articular un nou estat de tipus jacobí i de matriu castellana. I no només això sinó que l’actual divisió provincial ha estat un contramodel; una mostra d’absoluta ineficàcia i d’unes institucions monopolitzades -amb l’excepció de curts períodes- pel caciquisme i el govern central. D’aquí que una de les principals reivindicacions des de Catalunya hagi estat la reintroducció de les antigues vegueries, tal com de fet es va produir durant gran part de la Segona República i durant tot el temps de la Guerra Civil, amb l’establiment de la divisió territorial  proposada per l’eminent geògraf  Pau Vila. No cal dir que aquesta fou  abolida pel franquisme. Un cop feta l’actual comarcalització, però, i ja paradoxalment en democràcia, tornada a demanar la divisió en vegueries, no ha estat possible de reinstaurar-la, ja que ha topat amb el Tribunal Constitucional, que l’ha tombada i ha impedit que es pugui desplegar plenament; sobretot per la prohibició d’encavalcar les vegueries damunt de províncies, circumscripcions que pel que sembla es mantenen intocables. Així, un cop més, el govern i les institucions de l’Estat han quedat en evidència, tot mostrant les seves limitacions i la impossibilitat d’assumir altres realitats nacionals que no siguin  la castellana.

Joaquim Torrent (geògraf)

PD:  Aquest és un article del 2016; m’ha semblat força escaient tornar-lo  a penjar…