Bloc Tibidabo

En aquesta postmodernitat global la moda  actua com a signe  distintiu de l’actual sistema capitalista planetari (Xina inclosa), ja no és com abans, quan la roba havia de durar fins que es fes malbé i, quan es reponia, continuava amb els mateixos patrons durant dècades. Ara no, en intervals increïblement curts la moda queda desfasada, tot i que els vestits es poden continuar portant perquè estan en perfecte estat, però ara tot és efímer, banal, insubstancial, i cal consumir, sota el lema implícit “consumiu, consumiu, si no, no sereu lliures”… Es clar que es tracta d’un fals concepte de  llibertat, basat en l’alienació i l’hiperindividualisme, sense tenir en compte les repercussions socials. Es vicia i afalaga  l’individu per part del Poder, omnipotent i difús, se’l  converteix en una criatura mimada que tindria  dret aparentement -i només aparentment- a fer el que vulgui, un “fer el que vulgui”, però,  que sols es limita a triar al color dels vestits -o dels cotxes-, i que en realitat oculta que del que únicament es tracta és  d’adherir-se, de manera gregària, a les darreres consignes llançades. No hi ha lloc per a la crítica,  i encara menys  per a la cultura, amb la qual cosa s’elimina tota possibilitat de reflexió i de veritable independència de criteri; malgrat les falses crides a una encara més  falsa  independència l’invidu és convertit, més que mai, en un veritable titella.

Per això, inevitablement, la gran majoria dels nostres adolescents, acaben sucumbint a les directrius que els obliguen subtilment a consumir i consumir, sense tenir en compte paràmetres culturals i estètics, d’aquí els espectacles objectivament horrends i antiestètics que ens solem  trobar, propiciats pel mateix establishment És més, els pocs adolescents que per la seva formació i cultura podrien anar abitllats d’una altra manera no hi van, en part per mimetisme, i en part per por a no ser acceptats. Per no veure-ho l’única solució seria anar a fer d’anacoreta en un lloc ben apartat, o ignorar-ho i que fos per a nosaltres una realitat  transparent als nostres ulls, malgrat la seva inevitabilitat…, atès que no s’albiren possibilitats de canvi.

Al capdavall tot torna, i això es veu especialment en els moments de “fi d’època”, com passà amb l’Imperi Romà. Més que d’una conspiració a nivel general, de la qual la degradació en el vestir seria un dels signes més evidents, ens caldria pensar en una inèrcia a nivell històric, aparellada a la infantilització i submissió de les masses, si cal per mitjans electrònics… Cosa que ens pot dur ben probablement a un nou tipus de “feudalisme”, un “feudalisme elctrònic”, amb els seus nous senyors feudals i els seus arbitaris privilegis, per sobre tota una sèrie de valors ancestrals que quedarien arraconats.

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!