ESPAI PER COMPARTIR

Blog de Teresa Calveras

6 de setembre de 2023
1 comentari

Una reflexió sobre l’Assemblea de Representants del Consell de la República

He estat fins ara membre de l’Assemblea de Representants del Consell de la República, veig que la majoria de comentaris sobre la recent dissolució de l’AR se centren en aspectes polítics, jo parlaré d’organització i de la seva relació amb la democràcia participativa.

L’AR ha estat una experiència innovadora, es va constituir un parlament sense partits on es participava a tall individual. Aquest fet té avantatges i desavantatges.

Quan en un parlament les persones que en formen part pertanyen a un partit es comprometen a seguir una determinada disciplina d’opinió i de vot  la qual cosa constitueix un filtre entre l’opinió personal de cadascú i la institució a la qual es pertany. Es diu i es vota allò que diu el partit i se suposa, tot i que no crec que malauradament sigui així, que dins cada partit es porta a terme un debat intern i que tenint en compte els objectius a llarg termini i la situació de cada moment, s’acorden les accions a portar a terme i les línies  polítiques que se seguiran i s’implementaran si es té la força necessària al parlament o al govern.

A l’AR no ha estat així. Cada persona que n ‘ha format part ha aportat les seves idees personals i la seva formació política, diferent i diversa en cada cas. I l’estructura de l’AR no estava pensada per a fomentar el debat. Per a portar a terme debats efectius calen grups petits on cadascú pugui i estigui obligat (sí, sí, obligat) a participar-hi i on tothom disposi d’un espai de reflexió abans de cada intervenció.

És a  dir: s’anuncia el tema, es deixa un espai de reflexió i després tothom pot opinar.

“Em sembla que podríem fer això

Ho trobo bé però en el teu discurs hi ha algunes contradiccions

A mi em sembla que hi falta això

Jo canviaria això altre.

Jo ho diria d’aquesta altra manera

…. “

I així fins arribar a un final consensuat, fruit d’un veritable treball compartit i integrador.

Quan això funciona es treballa de manera cooperativa i quan no  es disposa d’aquest espai se solen acceptar les idees aportades per qui més parla que no és pas qui té més raó, el personalisme hi és la norma. Així  es fomenten enfrontaments estèrils, s’impulsen idees no compartides per la majoria i es dona pas a canvis d’opinió a posteriori.

“Ai, jo he votat això? Dons no vaig tenir en compte moltes coses i ara ho veig molt diferent”

Quan les opinions consensuades es converteixen en propostes concretes és imprescindible abans d’exposar-les i demanar el vot, pensar en qui ho haurà d’executar, en si es podrà fer, en si es disposarà dels recursos necessaris i en la temporització concreta.

Això no s’ha pogut fer a l’AR i els plens han estat sovint una olla de grills.

La cosa no ha estat ben bé tants caps tants barrets perquè s’han format alguns grups més o menys espontanis,  segons afinitats, i on no sembla que s’hagi portat a terme un debat integrador donat que quan tothom pensa mes o menys el mateix i no es disposa d’una estructura consensuada organitzativa  que garanteixi una participació de tothom és impossible que això passi.

I quin ha estat el resultat d’aquesta manca de debat?

De vegades s’han presentat propostes que tot i semblar molt majoritàries no s’han debatut prou i després s’hi ha votat en contra.

De vegades s’han acordat accions que eren impossibles de portar a terme.

En  els plens, tant en els de les comissions com en els de l’AR, s’ha parlat molt i s’ha concretat poc.

No s’ha portat a terme un debat sobre els objectius de l’AR, les discrepàncies subjacents han enterbolit el treball d’algunes comissions i de l’AR en general.

S’han donat enfrontaments innecessaris que no han provoquen altra cosa que cansament i desgast.

La falta de debat en profunditat ha fet que no tots els representants  veiessin de la mateixa manera els objectius de l’AR, alguns han iniciat la legislatura amb una idea determinada i l’han acabat exactament  igual, sense cap mena de variació la qual cosa diu molt poc del treball de base que s’ha portat a terme perquè  el  fruit d’una interacció efectiva sol ser el canvi.

M’imagino que moltes persones pensaran que aquest nivell de treball no és propi d’un parlament, que és més adequat per a altres àmbits més quotidians perquè quan pensem en el treball parlamentari ens ve a la memòria el discurs personal dels oradors, més o menys brillant segons les capacitats i les idees de cadascú. Els discursos, sovint massa llargs, son difícils de seguir i d’analitzar,  es capten només algunes parts que  criden l’atenció de l’oient, es perd el sentit general  i després s’obliden fàcilment. De fet no constitueixen base de debat, més aviat en són les conclusions generals.  Per altra banda, no hi ha comissions de treball als parlaments? Què impedeix que es debatin aspectes de base en aquestes comissions o que es subdivideixin si inclouen massa gent?.

Cal que ens oblidem  dels funcionaments tradicionals i caducats i que treballem de manera, innovadora, creativa i democràtica.

Malgrat tot això considero que la proposta inicial va ser una innovadora i valenta. Ara cal revisar-ne el funcionament, aprofitar tot allò aprofitable i seguir endavant perquè hi ha encara molta feina a fer. La proposta que els inscrits haurem de votar properament en referèndum es pot concretar en un protagonisme del consells locals que  seria bo que passés. Caldrà també  estimular el debat intern per anar concretant els objectius del Consell de manera més participativa.

 

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.