Des de l'Exili

Cap a final de l’hivern, no sé si per què estàs fluix o perquè intueixes que s’acosta la primavera, tinc els sentiments a flor de pell.

La meva dona em va fotre una de grossa quan per reis, em va regalar el segon disc del Manel 10 milles per veure una bona armadura. No havia escoltat res del Manel. Ho dic sincerament. Sabia que tenien molt d’èxit i que aquest segon disc havia estat el disc més venut a l’Estat espanyol malgrat estava en català. Però pel fet de viure a Alemanya no havia tingut l’ocasió de comprar cap disc dels Manel.

Vaig escoltar-lo per primer cop el dissabte dia 6 de gener al vespre quan enfilàvem amb el cotxe la dura tornada cap a Alemanya després de les vacances de Nadal a casa. Ni la meva dona ni jo, teníem n’idea de quin tipus de cançó feien. Però des del primer moment que va començar a sortir les primeres notes del disc del cotxe, vaig quedar enganxat. La lletra que al principi sempre costa d’entendre, va anant calant dins del meu cervell. Els sons i els arranjaments són bons. Realment molt bons, fins l’extrem que vaig escoltar el disc, almenys 5 vegades, una darrera de l’altre.

Eren ben bé les 3 de la matinada, una vegada passat Lió que vaig decidir parar-lo, no perquè no volia seguint-lo escoltar, sinó perquè no volia que m’acabés avorrint. Mai estaré prou agraït a la meva dona pel regal que em va fer.

Hi ha discs que a mesures que els escoltes, més t’agraden. Aquest disc del Manel és un d’aquest. Feia temps que no em passava.

Fa un mes, un company i amic d’aventures sobiranistes que també volta pel món, va venir a casa a passar el cap de setmana. L’amic és un personatge molt interessant i a sobre, és músic. Quan va veure una guitarra que teniem a casa, no li va faltar temps per començar tocar-la. Una de les cançons em va sembla molt bona i li vaig preguntar si era seva. Ell em va mirar sorprès i em va dir que era la cançó “El Mar” dels Manel. Vaig dissimular la meva ignorància. Però dins meu, em vaig proposar comprar el primer disc del Manel de seguida, malgrat ja ho havia pensat fer-ho quan tornés a casa per Setmana Santa. Al cap d’un parell de dies ho vaig comprar pe Itunes i m’ho he gravat a un CD. Fa un mes que al cotxe només estic escoltant els Manel.

Avui, dissabte 25 de febrer prop de les dues de la matinada, escric això mentre estic escoltant per enèsima vegada el Manel amb el meu equip d’HI-FI que tinc al meu racó del soterrani. A tota pastilla, sense por de despertar a ningú i amb una hefeweiss de mig litre, m’he deixat anar mentre els escoltava amb alguna llàgrima inclosa. He pensat que cony tenen aquests nois per què tinguin tant d’èxit?

Deixant de banda la qualitat musical i del talent que tenen, jo penso que és per les seves lletres. Són uns cantautors que canten cançons vitals. Cançons que expliquen històries sentides, però amb un toc d’esperança.

Potser ara, davant del que hi ha, les lletres del Manel serveixen per somiar que els catalans, un dia d’aquest, a vegades, una tonteria de sobte ens indicarà que ens en sortim.